La situació del català durant el franquisme

El règim franquista va imposar una política lingüística que tenia com a objectiu la desaparició de la llengua catalana. Entre bona part de la població catalana i també d’alguns vinguts de fora, la llengua va esdevenir un símbol de resistència.
Els atacs als drets fonamentals dels catalanoparlants, acompanyats de l’anihilació de la llengua als àmbits públics, van reduir el seu ús pràcticament als àmbits familiars, per bé que va continuar transmetent-se de pares a fills.
Els principals mitjans de comunicació i les institucions educatives usaven exclusivament el castellà, raó per la qual el 65 % dels catalans no sabien escriure en la seva llengua a finals del segle XX.
Durant la dècada dels seixanta, tant Òmnium Cultural com l’Escola de Mestres Rosa Sensat -aprofitat la bonança econòmica i l’obertura a l’exterior mitjançant el contacte amb el turisme europeu – establirien les bases del model d’ensenyament a Catalunya: al finalitzar l’educació obligatòria tothom hauria de conèixer ambdues llengües i no es permetria la separació dels alumnes per qüestions idiomàtiques.