Els primers textos

Se sap que el català va néixer entre els segles VII i VIII a partir de l’evolució del llatí vulgar. Tot i això, no hi ha documentats textos escrits fins al cap d’uns quants segles. L’ús del català escrit va anar-se estenent a causa de la necessitat d’entendre els textos jurídics o feudals i del fet que el català oral fos la llengua en la qual es comunicava el poble i, més endavant, les institucions.

S’han trobat anotacions, mots i expressions en català en textos feudals del segle XI, com per exemple als Greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet, escrit entre el 1080 i el 1095. Cap al segle XII es troben els primers textos traduïts al català, com el Forum iudicum. El primers text considerat literari són les Homilies d’Organyà, que daten de finals del segle XII o principis del XIII. 

                                             Mercè Ruiz

ELS PRIMERS TEXTOS EN CATALÀ

Es fa difícil posar una data concreta per als primers textos escrits en català. Cal tenir present que les llengües primer es parlen i després s’escriuen i també que és molt possible que no s’hagin trobat documents, perquè no s’han conservat.

Sabem que totes les llengües romàniques van néixer durant els segles VII i VIII. El llatí era l’única llengua escrita, la que s’ensenyava als qui aprenien a escriure. Però sabem que es parlava en català si atenem a la sol·licitud del Concili de Tours (813), quan es demana que es prediqui  “in rusticam Romanam linguam”. I és a partir d’aquesta època que es comença a observar la presència de paraules i expressions en català a textos escrits en llatí. A vegades aquestes “insercions en català” les feien per referir-se a conceptes dels quals el redactor desconeixia el nom en llatí.

Els documents més antics trobats són els “Greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet”, escrits entre 1080 i 1095.

Del segle XII és el “Llibre Jutge”, que en realitat és una traducció del “Liber Iudiciorum”(llibre de lleis visigòtiques en llatí).

Finalment, cal destacar les “Homilies d’Organyà”, del començament del s. XIII, que són un recull d’homilies o sermons.

                                                                                                                                             Mercè Martín

Els primers textos

Les llengües romàniques neixen entre els segles VII i VIII com a conseqüència de l’ evolució del llatí vulgar en alguns territoris que formaven part de l’imperi Romà. El llatí continuava sent, però, l’única llengua escrita.

Un fet que va marcar l’ ús del català com a llengua escrita fou la recomanació de predicar en la llengua romànica del poble, en comptes de fer-ho en llatí, que és va fer al concili de Tours l’ any 813.

Les primeres paraules catalanes les trobem en un text feudal, els “Greuges de Guitard Isarn , senyor de Caboet”, escrit entre els anys 1080 i 1095.

De començament del s. XII és la traducció al català del “Liber Iudicorum”, codi de lleis visigòtiques, escrit originàriament en llatí.

També del s. XII o principis del XIII són les “Homilies d’Organyà”, primer text literari en català.

Cal tenir en compte que les  llengües primer es parlen i després s’escriuen i que els documents conservats poden ser posteriors en segles als originals.

ELS PRIMERS TEXTOS ESCRITS EN CATALÀ

Les primeres mostres escrites en català són del segle IX, enmig de textos en llatí, com el nom de set arbres fruiters: “ morers et oliver et noguer et pruner et amendolers et pruner et figuers”, trobats en un text llatí de l’any 1034.

També en un manuscrit científic del segle X hi figuraven escrits al marge els mots: “Magister meus no vol que me mires, novell”; es pot considerar com el primer text de què tenim notícia escrit en català.

Durant el segle XI  apareixen documents en català  de caràcter feudal, com per exemple els “Greuges de Guitard Isarn” entre el 1080 i el 1095, o el “Jurament de Pau i Treva del comte Pere Ramon de Pallars Jussà al bisbe d’Urgell”, redactat el 1098.

Al segle XII apareixen les primeres traduccions del llatí d’origen jurídic, com és el codi visigòtic “Liber iudiciorum” (Llibre dels Judicis o Llibre Jutge).

Del començament del segle XIII són les “Homilies d'Organyà”, que durant molt de temps s’han considerat que eren el primer text escrit en català i que són una còpia d'un text occità escrit al final del segle anterior.


                                     Carlos Martínez

PRIMERS TEXTOS ESCRITS EN CATALÀ

Arran de la caiguda de l’imperi romà d’Occident, el llatí vulgar va evolucionar fins a donar pas a les llengües romàniques. Se sap que en el segle IX, el poble ja no entenia el llatí i parlava llengües romàniques diferents.

Davant la necessitat de l’església de fer arribar la doctrina a tots els estaments i la constatació que els feligresos ja no entenien la llengua eclesiàstica, en el concili que es va celebrar l’any 813 a la ciutat francesa de Tours, entre altres decisions, es va acordar recomanar als clergues fer les homilies “in rusticam Romanam linguam”, és a dir, en la llengua romànica del poble.

Els primers textos que es conserven en què apareixen paraules i expressions en català, no són pas literaris, sinó de caràcter feudal, i provenen de l’àrea del Bisbat d’Urgell. Com a exemple, podem esmentar el “Greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet”, document escrit a finals del segle XI (Cabó és un poblet de la comarca de l’Alt Urgell, prop d’Organyà).

També cal citar el Llibre jutge, text jurídic  traduït del llatí “Liber iudiciorum”, i les Homilies d’Organyà, que són un recull de sermons o homilies que feia el capellà durant la missa i que es pot considerar el primer text literari en català. 

                                              Joan Gómez Vidal

ELS PRIMERS TEXTOS EN CATALÀ

El català va néixer entre final del segle VII i inici del VIII, per evolució del llatí vulgar però no es va començar a utilitzar a l’escriptura fins a uns segles més tard.

Tot i que la llengua utilitzada per a fer escrits era el llatí, entre els segles IX i XII, comencen a aparèixer en alguns textos jurídics o administratius (escriptures de compravenda, testaments,...) paraules i estructures en català que els escrivans empraven quan desconeixien el terme en llatí.

Progressivament s’amplia l’ús d’elements catalans en textos de caràcter feudal, sobretot juraments i greuges. A finals del segle XI apareixen els primers textos escrits bàsicament en català: els ‘Greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet’ (1080-1095) i el ‘Jurament de pau i treva del comte Pere Ramon de Pallars Jussà al bisbe d’Urgell’ (1098).

Al segle XII, els textos escrits en català passen a ser també textos jurídics (el ‘Liber iudiciorum’ o “Forum Iudicum”, traducció d’un codi legislatiu d’origen visigòtic) o religiosos (les ‘Homilies d’Organyà’, que s’han arribat a considerar el document més antic en català)

A partir de la segona meitat del segle XIII, es consolida l’ús escrit del català, l’obra de Ramon Llull representa l’empenta definitiva al català com a llengua de cultura i el naixement de la literatura catalana.

MAITE ARGUDO

Ramon Llull i el català

Ramon Llull va escriure en català dues obres narratives extenses, el Blaquerna (1283) i el Llibre de meravelles (1287-1288), i en occità un cert nombre d’obres rimades (a partir de 1274): és el primer gran autor literari polifacètic de la història de les lletres catalanes. Malgrat el que n’han dit alguns crítics dels segles XIX i XX, no és correcte emfasitzar aquesta circumstància dient que és ‘el Dante català’, en el sentit que Llull sempre va concebre la literatura com un instrument de divulgació del seu missatge artístic quan s’adreçava a un públic determinat. Si el públic llegia novel·les, posem per cas, ell n’oferia una de ‘nova’, com un esquer per tal d’atreure’l i dur-lo dolçament cap a la ciència que salva. El català també el va fer servir per a la seva primera obra monumental, el Llibre de contemplació en Déu, que pertany a un gènere mixt, entre la literatura i el tractat, en part equiparable a una enciclopèdia. En català va redactar un text de polèmica religiosa, el Llibre del gentil, reculls de proverbis, un tractat de medicina i un d’astronomia, llibres de filosofia i de lògica i l’Arbre de ciència, que es presenta com una via dinàmica d’accés a totes les branques del saber. La utilització del català per a la difusió de la ciènciaestà força documentada a la Corona d’Aragó als segles XIV i XV. Des d’aquest punt de vista Llull només s’hauria avançat algunes dècades a un esclat de grans dimensions, estimulat per la potencialitat receptora del públic urbà. Les obres de contingut moral i catequètic, com el Blaquerna i la Doctrina pueril, d’altra banda, també reclamen una sensibilitat receptora particular, la de les inquietuds espirituals dels laics. Llull mateix es comptava entre els ‘laics religiosos’ que, sense renunciar a la seva condició d’homes de món, havien experimentat alguna forma d’una conversió.

El mateix pragmatisme que va fer de Llull un pioner en l’ús del català com a vehicle total de comunicació cultural,  li va suggerir de potenciar les versions de les seves obres a altres llengües romàniques o de fer circular en llatí la major part dels seus escrits. El plurilingüisme és, en efecte, un dels trets més destacables de la personalitat intel·lectual de Llull, que va començar escrivint en àrab (no s’ha conservat, però, cap testimoni escrit en aquest idioma)  i va saber combinar les diverses llengües dels seus possibles lectors.

En qualsevol cas, Llull és un gran escriptor, en el sentit que va produir una prosa sintàcticament travada i enriquida per un extensíssim repertori lèxic alhora literari, científic i filosòfic, sense deixar de banda els neologismes propis del seu sistema de pensament. Es tracta d’un fenomen insòlit en una tradició lingüística que tot just començava a poder exhibir traduccions d’obres devotes, històriques i científiques i relats cronístics de major o menor ambició. Contràriament al referent dantesc, tanmateix, convé posar de relleu que l’immens esforç lul·lià no va representar l’inici d’una influència continuada ni el punt de partida real d’una història cultural. La singularitat del projecte artístic i els atzars de la transmissió van fer que la història de les lletres catalanes medievals es construís per uns altres camins.

                                        Del web "Qui és Ramon Lull": http://quisestlullus.narpan.net/72_cat.html

Substrat, superstrat i adstrat

El català ha anat evolucionant i rebent influències de les llengües dels habitants del territori d’actual parla catalana i d’altres pobles en contacte.

La base del català és el llatí vulgar, però encara s’hi poden trobar algunes marques de les llengües parlades abans de la romanització (substrat), de les parlades després de la romanització (superstrat) i de la influència d’altres llengües després de la formació del català (adstrat).

El superstrat el formen paraules d’ús quotidià i topònims de diferents llengües, com el basc (pissarra, Aran, Esterri), grec (Roses, Empúries), fenici (Eivissa, Maó) o cèltic i altres llengües indoeuropees (balma, banya, maduixa, Verdú).

Pel que fa al superstrat, les principals influències venen de l’àrab (quitrà, cotó, albergínia, arracades) i de les llengües germàniques (guerra, baró, guant, Albert, Guillem).

Les llengües que han influït en el català després de la seva formació (adstrat) són bàsicament llengües europees amb les quals el català està en contacte, ja sigui per motius fronterers, mercantils o de globalització, com el castellà, el francès, l’occità, l’italià o l’anglès.

SUBSTRAT,SUPERSTRAT i ADSTRAT

Es considera substrat el llegat deixat per les llengües parlades abans de la invasió romana (segle II aC) i que, d’alguna manera, han deixat empremta en la nova llengua (català) derivada originàriament del llatí.

Es defineix el concepte de superstrat, en termes genèrics, com la influència exercida per qualsevol llengua introduïda àmpliament en el territori d’una altra, sense arribar, però, a substituir-la.

En el cas del català, o més ben dit, del període de formació del català, cal esmentar la incidència, com a superstrat, de les llengües parlades pels pobles germànics (arribada al segle V), àrabs (a partir del s. VIII) i francs (últim poble d’origen germànic amb hegemonia durant segles VIII-IX).

L’adstrat, és la influència d’altres llengües en un moment en què la llengua es troba ja en una situació en què pot considerar-se una llengua formada (llengua romànica), desvinculada de la llengua mare, el llatí. Algunes de les influències rebudes pel català en aquest període provenen de la llengua provençal i del lèxic propi de les llengües indígenes d’Amèrica que s’introdueixen a través del castellà.

Substrat, superstrat i adstrat del català

El substrat preromà del català està format pel conjunt de llengües que parlaven els pobles indígenes anteriors a l’arribada dels romans a la zona que avui és Catalunya. Aquestes llengües van ser substituïdes gradualment pel llatí, però van deixar-hi unes empremtes que s’han transmès al català.

-    Substrat cèltic: balma, bedoll, llauna,  bruc, cabanya, carro, llegua, rusc, maduixa... i alguns topònims com Besalú, Verdú, Salardú, Queralbs, Queralt, Querós, Cadaqués.

-      Substrat grec:els topònims Roses i Empúries

-      Substrat fenici: topònims com Eivissa i Maó.

-  Substrat iberobasc: pissarra, bassa, carrasca, estalviar, isard, xarrupar, gavarra, esquerra, socarrar... i també molts topònims, sobretot al Pallars i a la Ribagorça, com: Enveig, Gerri, Arinsal, Osseja, Cardona, Tossa, Àneu, Isavarre.

El superstrat és aquella llengua que ha estat en contacte amb una altra durant la seva formació i hi ha deixat la seva influència sense substituir-la. En el cas del català hi hauria superstrat germànic  i àrab.

L’adstrat: és la influència que rep una llengua ja formada de les llengües veïnes. En el cas del català tenim adstrat occità, castellà, francès, anglès, alemany, portuguès…

Substrat, superstrat i adstrat

Fins al segle V aC la llengua indoeuropea anomenada llatí, es parlava majoritàriament a la regió del Laci, a la península Itàlica. A mesura que les tropes romanes anaven avançant, també el llatí va anar avançant pels territoris. Aquest llatí parlat pels veterans de l’exèrcit és d’una variant social més aviat baixa i, sens dubte, va rebre influències i elements lingüístics manllevats al grec (llengua dominant al sud de la península Itàlica) i a l’etrusc (llengua dominant al nord de la península Itàlica).

Al segle II dC, aquest llatí vulgar, evolucionat i enriquit pel substrat del grec i l’etrusc, ja es parlava al nord-est de la península Ibèrica i al sud de la Gàl·lia narbonesa. Aquí va contactar amb altres llengües de substrat; l’ibèric, el cèltic i el basc.

Al segle V dC va desaparèixer l’imperi Romà, i la península Ibèrica va ser envaïda pels visigots, que parlaven el germànic, la primera de les llengües del superstrat. Aquest aïllament va accentuar entre el segle V i el segle VIII la dialectalització del llatí que donarà origen a les llengües romàniques o neollatines.

Al s. VIII els sarraïns comencen la conquesta de la península Ibèrica, i aquest català incipient entra en contacte amb els parlars àrabs, l’altra llengua de superstrat.

Està documentat que, a principis del segle IX, es va parlar per primer cop d’unes llengües orals diferenciades del llatí.

Des de l’època medieval fins a l’actualitat, la llengua catalana ha seguit la seva pròpia evolució interna, i ha rebut la influència de les llengües veïnes, conegudes com a llengües d’adstrat, Es tracta de l’occità, el castellà, el francès, l’italià i l’anglès.

                                                    Glòria Piqueres Cajo

La formació del català: la romanització

La romanització és el procés d’implantació de l’ organització i la cultura de Roma arreu de l’ imperi Romà. La unitat política dóna lloc a la unitat cultural i lingüística, que  tingué lloc en tot l’imperi excepte allà on hi havia una cultura que els romans consideraven superior ( Grècia).

A la zona on actualment es parla català, després d'una etapa de bilingüisme entre el llatí i  les llengües indígenes, el llatí s'acaba imposant. La llatinització fou a partir del llatí vulgar, és a dir, el llatí parlat pel poble .

En aquest llatí  s' hi observen particularitats fruit del substrat de les llengües indígenes que s'hi parlaven. D'aquesta manera, des d'un primer moment hi ha diferències en el llatí parlat a una zona del parlat en una altra. La romanització de Catalunya no va ser uniforme, hi hagué zones profundament romanitzades, com l'Empordà, al costat d'altres de romanització menys intensa, com la zona d’Olot i el Pirineus.

Els conceptes de substrat, adstrat i superstrat

El llatí vulgar és la base del català, però la nostra llengua és el resultat de diverses influències lingüístiques que s’han anat  succeint al llarg dels segles i que encara avui segueixen mantenint la llengua en constant evolució. Aquestes influències reben els noms de substrat, adstrat i substrat.

El substrat són els elements lingüístics preromans que s’han conservat en català (dels pobles sorotaptes, celtes, fenicis, grecs, ibers). Exemples de substrat:

-sorotaptes, lèxics: barana, branca, clenxa. Topònims: Tivissa

-celtes, lèxics: banya, blat, camí, maduixa,rusc. Topònims: Besalú, Verdú, Queralbs, Cadaqués.

-fenicis, topònims: Eivissa, Maó

-grecs, topònims: Roses, Empúries

-iberobasc, lèxics: carbassa, esquerra, lleganya, pissarra. Topònims: Àneu, Artés, Cardona,Tossa...

El superstrat són els elements lingüístics posteriors als romans provinents d’altres llengües, com el germànic (invasió visigoda) o l’àrab (invasió musulmana). Exemples de superstrat:

-aportació germànica (germanismes): bandera, espia, guaita, guerra, fresc, boig, banc, jardí, rostir, orgull, roba, arpa, blau, blanc, gris, estaca, fang, esquena...

-aportació musulmana (arabismes): arracades, golfa, rajola, albercoc, albergínia, llimona, taronja, alcohol, sucre, flassada, safata, tassa, albarà, duana...

L’ adstrat és la influència entre llengües per motius de veïnatge. En el cas de Catalunya les influències són diverses: del castellà (castellanismes), del francès (gal·licismes), de l’anglès (anglicismes), de l’italià (italianismes) i de l’occità (occitanismes).

Després del procés de romanització, a partir del segle V dC, l’Imperi Romà es va descompondre. Llavors, el llatí que es parlava a la península Ibèrica va anar evolucionant i finalment podem considerar que la llengua que es parlava a Catalunya durant el segle VIII ja era català.

Cristina Guitart Pallarès

SUBSTRAT, SUPERSTRAT I ADSTRAT

El substrat el formen totes les varietats lingüístiques que hi havia al que avui són Països Catalans abans de l’arribada dels romans. Aquestes llengües foren substituïdes, però molts elements d’elles van ser incorporats al llatí vulgar. Les aportacions foren: dels sorotaptes (barana, branca); dels celtes (balma, llauna, maduixa); dels grecs (pedra, oliva, escorpí); de l’iberobasc (bassa,carbassa,estalviar,lleganya).

El superstrat arriba quan la romanització s’afebleix i hi ha llengües com la visigòtica, l’àrab i la franca que s’introdueixen als nostres territoris i, sense arribar a substituir la varietat pròpia, que es troba en període de formació, hi influeixen. Les aportacions foren: del llegat germànic (blanc, blau, gris, adobar) i dels àrabs ( quitrà, carxofa, albercoc, arròs, síndria, taronja, llimona).

L’adstrat és la conseqüència de l’exposició del català, un cop format, al contacte amb altres realitats lingüístiques que l’influencien i deixen en el nostre lèxic un seguit d’elements que perviuen. Les aportacions foren: occitanismes (balada, capellà, ambaixada, cordill); del francès (missatge,patge,llinatge,xampinyó); de l’italià (novel·la,pantà,partitura, sonet); del castellà (buscar, quedar, preguntar) i de l’anglès (vagó, futbol, repòrter).

CARLES RIBAS CARDÚS

La romanització

La romanització a les terres que actualment són de parla catalana es va iniciar l'any 218 aC, quan l'imperi Romà va desembarcar a Empúries, amb l'objectiu d'impedir l'avançament de l'exèrcit cartaginès vers la península Itàlica. L’arribada dels romans va provocar canvis profunds a la societat, ja que es van adoptar les institucions, la cultura, les lleis romanes, i la llengua: el llatí.

El llatí vulgar, la llengua parlada, constitueix la base fonamental de la llengua catalana. No obstant això, hi ha una realitat lingüística anterior al procés de romanització que també ha influït en la constitució del català: es el substrat preromà. Les llengües que es parlaven abans de l'arribada de l'imperi Romà van ser substituïdes gradualment pel llatí, però van deixar-hi unes empremtes que, posteriorment, s'han transmès al català. Del substrat indoeuropeu del català, cal esmentar les llengües d'origen precelta i celta. Del substrat no indoeuropeu, cal esmentar l'ibèric i el basc.

La formació del català i la romanització

Les llengües romàniques neixen per la dialectalització del llatí i diem que el català és una llengua romànica perquè és d'origen llatí.

S’entén per romanització l’adopció pels pobles indígenes de la llengua i la cultura de l’Imperi Romà, sense afirmar si s’adopta de bon grat o per la força.

Els romans van arribar a terres catalanes el 218 aC a Empúries. En aquella època es va produir una romanització primerenca. Més tard, entre els segles I a V dC, la romanització va ser més intensa i es van implantar lleis, costums, cultura i llengua.

La intensitat d’aquesta romanització, però, no va ser uniforme a tot el territori. Al litoral es produí una romanització profunda, a l’interior va ser mitjana i a la Catalunya pirinenca van quedar zones sense romanitzar.

En l’origen del català influí el llatí vulgar (vulgaris=del poble, sense cap intenció despectiva), que va ser implantat per mercaders i legionaris a la zona Tarraconense. Tractant-se d’una llengua oral, en permanent contacte amb les llengües indígenes, va assimilar amb més rapidesa les innovacions lingüístiques.

Tot i la poca d’informació que ens ha arribat  sobre els substrats del català anteriors a la romanització, els especialistes confirmen l’aportació cèltica i precèltica; també les restes lingüístiques del grec (topònims) i de l’ibèric. El púnic i el fenici gairebé no van deixar empremtes significatives (llevat del topònim Eivissa). En canvi, a tot el Pirineu i l’Aquitània hi ha un clar substrat basc.

LA FORMACIÓ DEL CATALÀ: LA ROMANITZACIÓ

La romanització del que avui és Catalunya té el seu origen en el segle II aC, amb l'ocupació per part de l'imperi Romà dels territoris peninsulars ibèrics. Inicialment, els romans ocupen tota la ribera mediterrània i, posteriorment, la resta de la península.

Les llengües que es parlaven aleshores al nord-est de la península eren el basc a la zona pirenaica; el grec i el fenici, que havien arrelat per l'arribada i expansió del comerç i la cultura d'aquests pobles; i la majoritària llengua ibera que parlaven les diferents tribus d'aquesta ètnia que ocupaven pràcticament tot l'actual territori català.

El llatí, la llengua del romans, que era una parla de prestigi, més evolucionada que l'iber i que el basc, va arrelar i el llatí vulgar es convertí en la llengua d'ús més generalitzat. Amb la progressiva disgregació del imperi Romà, el llatí va anar evolucionant de forma diferent segons el lloc i va donar pas al naixement de les llengües romàniques. A Catalunya, la parla romànica vulgar, alimentada pels substrats de les llengües autòctones va donar pas a una nova llengua: el català.  

La romanització a Catalunya

El terme “romanització” fa referència al procés pel qual es va implantar la cultura, la llengua, els costums i les lleis pròpies de l'imperi Romà, als territoris que els romans ocupaven.

Al que avui és Catalunya, el procés de romanització es va iniciar de forma lleu l’any 218 aC, amb l'arribada dels romans a Empúries i el posterior establiment a la zona de Tarraco. Entre el s. I i el s. V dC la romanització va ser més acusada.

La romanització va ser un procés lent i progressiu que no va afectar de forma uniforme tot Catalunya: hi va haver zones molt romanitzades, com el litoral, i zones poc o gens romanitzades, com els Pirineus.

Quant a la llengua, es va passar primer per un temps de bilingüisme, durant el qual van conviure el llatí i les llengües ibèriques fins que es va imposar l’ús del llatí vulgar, el parlat. Aquest llatí és la base de l’actual llengua catalana, que també conserva l'empremta de les llengües que es parlaven abans de l’imperi Romà: el grec, l’ibèric i el cèltic.


Maite Argudo

La romanització

El que avui coneixem com a Imperi Romà , va néixer al segle VIII  aC  a la península Itàlica i es va anar expandint per gairebé tot el territori europeu actual. Els primers territoris conquerits van ser els que vorejaven la mar Mediterrània, i el que avui és Catalunya no en va ser cap excepció.

Durant el segle III aC els comerciants romans van desembarcar a Empúries i van establir els primers contactes comercials. Al llarg dels dos segles següents es va dur a terme la conquesta i ocupació del territori.

Quan els romans ocupaven un territori, hi implantaven les seves lleis, costums , cultura i llengua, i d’aquest procés d’implantació en diem romanització. A Catalunya ens trobem, doncs, que el català prové del llatí, concretament del llatí parlat (també anomenat vulgar) que van portar els comerciants i sobretot els soldats. La població natural del país va haver d’aprendre per força la llengua del conqueridor, de manera que hi va haver un període de bilingüisme i la posterior i definitiva substitució lingüística.

El llatí vulgar és la base del català, però la nostra llengua és el resultat de diverses influències lingüístiques que es van anar esdevenint al llarg dels segles. Aquestes influències reben els noms d'adstrat, substrat i superstrat.

Cristina Guitart Pallarès

La romanització

La romanització va ser un procés lent que va significar la desaparició d'una cultura, la ibèrica, i la seva substitució per una altra, la romana, en gairebé 150 anys.

A l'antiguitat, la península Ibèrica estava habitada per diferents pobles: els ibers (assentats a la costa mediterrània) i els celtes.

La civilització ibèrica, amb llengua i escriptura pròpies, va ser el resultat de l'evolució de les poblacions neolítiques en contacte amb cultures de pobles indoeuropeus: fenicis i grecs. En canvi, els celtes eren un poble indoeuropeu que va arribar a la península Ibèrica entre els segles V i III aC, i es van assentar a les terres de la Meseta i a la costa atlàntica, on van conviure amb els càntabres i els vascons.

D'aquesta manera, els ibers i els altres pobles del Mediterrani occidental van veure's abocats a abandonar els seus poblats i emigrar a les ciutats, on es van anar assimilant a la civilització dominant (la romana). Per tant, l'establiment de ciutats va ser el principal mitjà de romanització, ja que va permetre imposar, sobre la gran diversitat de pobles de la conca mediterrània, una unitat de mercat, una administració lligada a Roma, un dret, una cultura i -llevat d'Orient- una llengua comuna, el llatí vulgar.

Raquel Díaz Polanco