A la segona meitat del segle XIX Catalunya s’havia industrialitzat, l’economia era propícia i, tant la burgesia catalana com l’Església, van fer possible el naixement d’un moviment literari renovador, la Renaixença, i l’aparició del catalanisme polític.
Considerem que La Renaixença va néixer amb la publicació de l’oda La Pàtria, de Bonaventura Carles Aribau, i va arribar al punt més alt amb el triomf als Jocs Florals de Verdaguer i Guimerà el 1877.
Després de la publicació dels poemes de Lo Gayté del Llobregat (1841), pseudònim de Rubió i Ors, els escriptors catalans prengueren consciència de la viabilitat del català. Una peça clau en la restauració de la llengua foren els Jocs Florals, restablerts a Barcelona el 1859.
L’aportació literària del segle XIX abastà tres gèneres, la poesia, la novel·la i el teatre, i va estar influïda pel Romanticisme. El poeta més insigne fou Verdaguer, seguit per Guimerà i Rubió i Ors, entre altres. La figura més rellevant en novel·la fou Narcís Oller, però la primera novel·la que es publicà en català, L’orfeneta de Menargues, era de Bofarull. El teatre, per la seva condició d’espectacle, va ser el gènere popular per excel·lència i cal destacar els noms d’Àngel Guimerà, Frederic Soler “Serafí Pitarra”, Víctor Balaguer i Emili Vilanova.
dimarts, 27 de març del 2012
El Decret de Nova Planta i Felip V
La mort l’any 1700 de Carles II sense descendència, desencadenà un conflicte bèl·lic, la Guerra de Successió (1701-1714) que enfrontà Carles d’Àustria i Felip d’Anjou, de la dinastia Borbó. Catalunya es posicionà a favor de Carles i lluità fins al final contra Felip. Un cop guanyada la guerra, Felip V promulgà l’any 1716 els decrets de Nova Planta a València, les Balears (amb l’excepció de Menorca) i Catalunya.
Amb aquests decrets, s’inicià una etapa de profundes repercussions en la història política i lingüística dels Països Catalans: desaparegueren institucions com les Corts, la Generalitat i el Consell de Cent; s’abolí l’autonomia fiscal; i es prohibí l’ús del català en la vida pública i oficial; però, malgrat tot, el poble continuà parlant català. També foren clausurades les universitats catalanes i se’n creà una de nova a Cervera; el català fou prohibit a l’escola, als tribunals eclesiàstics i civils i al teatre.
Malgrat aquest panorama podem destacar alguna obra en català literari: Calaix de Sastre, d’Amat i de Cortada, una obra que descriu la vida catalana de l’època; Rondalla de Rondalles, de Galiana; obres de Ramis i Ramis, com Lucrècia, i Instruccions per a la ensenyança de minyons, de Baldiri Reixach.
Amb aquests decrets, s’inicià una etapa de profundes repercussions en la història política i lingüística dels Països Catalans: desaparegueren institucions com les Corts, la Generalitat i el Consell de Cent; s’abolí l’autonomia fiscal; i es prohibí l’ús del català en la vida pública i oficial; però, malgrat tot, el poble continuà parlant català. També foren clausurades les universitats catalanes i se’n creà una de nova a Cervera; el català fou prohibit a l’escola, als tribunals eclesiàstics i civils i al teatre.
Malgrat aquest panorama podem destacar alguna obra en català literari: Calaix de Sastre, d’Amat i de Cortada, una obra que descriu la vida catalana de l’època; Rondalla de Rondalles, de Galiana; obres de Ramis i Ramis, com Lucrècia, i Instruccions per a la ensenyança de minyons, de Baldiri Reixach.
dimarts, 20 de març del 2012
LA DECADÈNCIA
La Decadència s’estén des del segle XVI fins a mitjan XIX. En pujar al tron Ferran d’Aragó (de la casa d’Antequera) gràcies al compromís de Casp ( 1412), el castellà passa a ser la llengua de la cort. El centre de poder ara és a Castella i les classes dirigents catalanes perden poder i se sotmeten a la política castellana. La cort es desplaça amb els monarques.
Malgrat no haver-hi canvis jurídics, el català perd pes com a llengua de cultura, que, sent la única llengua parlada pel poble, s’usa també en la literatura popular i en la documentació jurídica i administrativa fins al segle XVIII.
El 1659, pel Tractat dels Pirineus, els territoris de la Catalunya Nord passen a l’Estat francès, que estableix una sèrie de prohibicions contra el català.
El fet més decisiu per a l’ensorrament del català, però, fou la guerra de Successió, en la qual Catalunya, València i Mallorca triaren el bàndol que va acabar perdent la guerra.
Malgrat no haver-hi canvis jurídics, el català perd pes com a llengua de cultura, que, sent la única llengua parlada pel poble, s’usa també en la literatura popular i en la documentació jurídica i administrativa fins al segle XVIII.
El 1659, pel Tractat dels Pirineus, els territoris de la Catalunya Nord passen a l’Estat francès, que estableix una sèrie de prohibicions contra el català.
El fet més decisiu per a l’ensorrament del català, però, fou la guerra de Successió, en la qual Catalunya, València i Mallorca triaren el bàndol que va acabar perdent la guerra.
PROCEDIMENTS DE GENERACIÓ DE VOCABULARI
La flexió i la derivació (i la pseudoderivació) permeten crear nous mots a partir dels que ja formen part del nostre lèxic.
La flexió s’esdevé quan a un lexema, a la part del darrere, hi afegim morfemes, que canvien algun tret significatiu del mot sense modificar-ne el significat essencial.
La derivació permet canviar el nucli significatiu i la categoria gramatical del mot original. Parteix també d’un lexema preexistent, al qual s’afegeix morfemes, que poden anar al darrere (sufixos), al davant (prefixos) o entre el lexema i el sufix (infixos). Els pseudoderivats són falsos derivats que procedeixen directament del llatí, en lloc de fer-ho a partir del mot català que se’n va derivar.
També s’enriqueix el lèxic a partir de la unió de dos o més mots: és el que es coneix com a composició. En aquest cas, es formen paraules noves a partir d’altres que ja existeixen i que perden el significat original per deixar pas a un de nou.
La flexió s’esdevé quan a un lexema, a la part del darrere, hi afegim morfemes, que canvien algun tret significatiu del mot sense modificar-ne el significat essencial.
La derivació permet canviar el nucli significatiu i la categoria gramatical del mot original. Parteix també d’un lexema preexistent, al qual s’afegeix morfemes, que poden anar al darrere (sufixos), al davant (prefixos) o entre el lexema i el sufix (infixos). Els pseudoderivats són falsos derivats que procedeixen directament del llatí, en lloc de fer-ho a partir del mot català que se’n va derivar.
També s’enriqueix el lèxic a partir de la unió de dos o més mots: és el que es coneix com a composició. En aquest cas, es formen paraules noves a partir d’altres que ja existeixen i que perden el significat original per deixar pas a un de nou.
EL PROCÉS DE NORMATIVITZACIÓ: POMPEU FABRA
En la Renaixença es van fer diversos intents infructuosos per dotar la llengua catalana d’una ortografia normativitzada però no va ser fins que Catalunya va començar a gaudir d’un cert poder polític, amb la Mancomunitat, que es va trobar una solució efectiva a la problemàtica lingüística i es va superar el desgavell ortogràfic del segle XIX.
El 1907 es fundà l’ Institut d’Estudis Catalans i el 1911 es proposà l’establiment d’unes normes ortogràfiques i gramaticals per part de Pompeu Fabra. Les Normes van ser aprovades i donades a conèixer el 1913 i van anar guanyant terreny en tota la premsa, llibres, diaris i revistes de Catalunya, per estendre’s finalment al País Valencià, les Illes i la Catalunya Nord.
Pompeu Fabra estava fermament convençut que calia fer del català una llengua normal de cultura i la llengua oficial i nacional de Catalunya. La seva obra més important és el “Diccionari general de la llengua catalana”.
El 1907 es fundà l’ Institut d’Estudis Catalans i el 1911 es proposà l’establiment d’unes normes ortogràfiques i gramaticals per part de Pompeu Fabra. Les Normes van ser aprovades i donades a conèixer el 1913 i van anar guanyant terreny en tota la premsa, llibres, diaris i revistes de Catalunya, per estendre’s finalment al País Valencià, les Illes i la Catalunya Nord.
Pompeu Fabra estava fermament convençut que calia fer del català una llengua normal de cultura i la llengua oficial i nacional de Catalunya. La seva obra més important és el “Diccionari general de la llengua catalana”.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)