Mossèn Alcover

Mossèn Alcover neix a Santa Cirga, Manacor, l'any 1862. Des de molt jove, va destacar per la seva brillant capacitat d'escriptura. Els primers anys de la seva vida els va passar en un ambient rural i molt religiós, en el qual més tard va descobrir, per boca dels pagesos, un vocabulari immens i unes formes idiomàtiques que el van fascinar.
Va ser un escriptor molt prolífic que va dedicar part de la seva vida a la llengua catalana i especialment a la recerca lexicogràfica.

Amb l'ajut del seu deixeble Francesc de Borja Moll, va aconseguir publicar el Diccionari català-valencià-balear. L'obra constitueix un dels més grans i útils repertoris lèxics de llengües romàniques. Es tracta d'un diccionari de llengua catalana de caràcter exhaustiu: inclou el lèxic de tots els dialectes catalans, tant de llengua antiga com moderna, i de tots els registres, cultes i col·loquials.

Cal destacar també, el recull Aplec de rondalles mallorquines (amb una gran riquesa lingüística) que l'autor firmava sota el pseudònim de Jordi des Racó.
Les rondalles són contes populars que formen part del patrimoni cultural de les Illes Balears.

Ramon Llull i la llengua (una altra aportació a la llengua lul·liana)

El model lingüístic elaborat per Ramon Llull va significar un salt qualitatiu extraordinari per a la prosa catalana sortida del llatí vulgar.

Llull va elaborar un model flexible, madur i perfectament estructurat, amb un gran sentit unitari. Aquest model està caracteritzat per l’ús d’un lèxic precís, ric i clar, les fonts del qual van ser els popularismes (mots hereditaris extrets de la llengua quotidiana) els cultisme llatins i els mots derivats. En les obres de narrativa i ascètiques predominaven els popularismes, mentre que en les obres de caire filosòfic o científic, predominaven els cultismes. Un gran nombre de popularismes usats per Llull són encara vius en el català actual.

Un dels aspectes que més ha cridat l’atenció en la llengua de Llull és l’extraordinari desenvolupament que presenta en el pla sintàctic. Hem de tenir en compte que la sintaxi de les llengües romàniques primitives, tot just sortides del llatí vulgar, era una sintaxi primària, molt limitada de recursos formals i amb un predomini gairebé absolut de la coordinació i de la juxtaposició de frases. La sintaxi de Llull, per contra, és una sintaxi força més evolucionada –propera en molts aspectes a la moderna–, molt ben estructurada i amb un ús abundant de diverses menes d’oracions subordinades: d’infinitiu, relatives, concessives, completives, etc

Finalment, cal destacar l’escassa presència d’occitanismes a la prosa, cosa que no coincideix amb la llengua poètica de Llull, força més influïda, aquesta darrera, per la llengua dels trobadors.

MOSSÈN ANTONI M. ALCOVER

Mossèn Antoni M. Alcover va ser prevere i un escriptor prolífic. Va escriure en castellà i més tard en català. Fill d’una família rural, molt jove va anar al seminari a Palma, on fou ordenat prevere.
Valorava la riquesa de la literatura popular i la llengua i, per això, va fer reculls entre els quals destaca “L’aplec de rondaies mallorquines”, que és una recopilació de llegendes que li havien explicat vilatans de diferents pobles de Mallorca.
Va ser l’organitzador i president del I Congrés de la Llengua Catalana que es va celebrar a Barcelona el 1906, acte molt important a nivell lingüístic que va contribuir a reforçar el renaixement literari i cultural dels Països Catalans.
També va proposar-se recollir en fitxes totes les paraules que es feien servir als Països Catalans (“de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó”). Aquestes fitxes lèxiques omplien una gran calaixera, que traslladà a Barcelona a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) per a elaborar un gran diccionari dels dialectes catalans.
A l’ IEC van enfrontar-se la postura de mossèn Alcover, defensor d’unes normes ortogràfiques que respectaven les diferències entre els dialectes, i la de Pompeu Fabra, decidit a normalitzar el català amb una ortografia unificada basada en el català central, la qual va prevaler. Alcover, llavors, se’n va tornar a Mallorca i es va endur tot el material que havia recopilat. La seva tasca, però, no es va perdre, va ser la base del Diccionari Català-Valencià-Balear, que va acabar Francesc de Borja Moll.

El català, la llengua de 10 milions d’europeus

El català és la 12a llengua més parlada a Europa amb uns 10 milions de parlants repartits en 4 estats: Espanya, Andorra, França i Itàlia. La majoria dels seus parlants viuen a Catalunya, a les Illes Balears i a bona part del País Valencià, territoris on té la consideració de llengua cooficial juntament amb el castellà. A més, és l’única llengua oficial del Principat d’Andorra. També es parla a les comarques de la Catalunya del Nord, al departament francès dels Pirineus Orientals; i a la ciutat de l’Alguer, a l’illa italiana de Sardenya.

Actualment, és ben present en tots els sectors de la societat: els centres escolars i les universitats, l’àmbit de la recerca, l’administració pública, el món laboral i empresarial i els mitjans de comunicació. Plenament adaptada a les necessitats de la societat moderna, és la 26a llengua del món amb més presència a Internet, des d’on es pot accedir, per exemple, a un ventall d’eines multimèdia d'aprenentatge de la llengua, com ara elparla.cat. És una llengua, a més, amb una rica tradició cultural i una gran capacitat creativa, i en aquest sentit és l’11a llengua de partida més traduïda del món, segons dades de la UNESCO.

Avui, en el marc de la projecció exterior, la llengua catalana és present en els plans d'estudi d'unes 160 universitats de cinc continents, 19 de les quals a França, incloent-hi el Centre d’Estudis Catalans de la Université Sorbonne - Paris IV. I anualment, es convoquen proves per a l’obtenció dels certificats de llengua catalana a més de 80 ciutats de 33 països d’arreu del món d’acord amb el Marc europeu comú de referència per a les llengües.

                   Font: http://www.llull.cat/monografics/EXPOLANGUEs/index.cfm

LA CANCELLERIA REIAL

Era una oficina dirigida per un canceller on es copiaven i tramitaven tots els documents reials, nobles o eclesiàstics. Va ser creada per la disposició de Jaume I que ordenava que redactessin tota la documentació oficial, amb la pretensió que totes les institucions catalanes, els municipis i els notaris fessin servir un mateix model de català a tot el domini lingüístic.
Estava integrada per escrivans, secretaris, etc. Els seus membres havien de dominar les llengües oficials: català, aragonès i llatí; a més de ser bons llatinistes i tenir preparació retòrica i estilística.
Va ser un puntal cultural perquè va aplegar un gran nombre de copistes que transcrivien llibres. Com a diplomàtics feien viatges a l’estranger on entraven en contacte amb d’altres tendències culturals, cosa que va contribuir a que la Cancelleria fos el punt d’entrada de l’humanisme a la Península Ibèrica. També eren conscients de la seva força política.
La llengua de la Cancelleria va llatinitzar progressivament la prosa en català. En època de Pere III, el català és més dúctil i harmoniós, però la flexibilitat total arribarà una generació més tard amb Bernat Metge.

Mercè Martín

La situació del català durant el franquisme

El règim franquista va imposar una política lingüística que tenia com a objectiu la desaparició de la llengua catalana. Entre bona part de la població catalana i també d’alguns vinguts de fora, la llengua va esdevenir un símbol de resistència.
Els atacs als drets fonamentals dels catalanoparlants, acompanyats de l’anihilació de la llengua als àmbits públics, van reduir el seu ús pràcticament als àmbits familiars, per bé que va continuar transmetent-se de pares a fills.
Els principals mitjans de comunicació i les institucions educatives usaven exclusivament el castellà, raó per la qual el 65 % dels catalans no sabien escriure en la seva llengua a finals del segle XX.
Durant la dècada dels seixanta, tant Òmnium Cultural com l’Escola de Mestres Rosa Sensat -aprofitat la bonança econòmica i l’obertura a l’exterior mitjançant el contacte amb el turisme europeu – establirien les bases del model d’ensenyament a Catalunya: al finalitzar l’educació obligatòria tothom hauria de conèixer ambdues llengües i no es permetria la separació dels alumnes per qüestions idiomàtiques.

BILINGÜISME I DIGLÒSSIA

S’entén com a bilingüisme la coexistència de dues llengües en un parlant, un grup social o un territori.
En un individu, el bilingüisme pot ser actiu o passiu, manifestar-se simètricament o asimètricament i també es pot diferenciar el bilingüisme instrumental de l’integratiu.


Quan afecta una societat, de manera natural, les dues llengües en contacte acostumen a tenir estatus diferent, de manera que se’n prioritza una sobre l’altra.


El bilingüisme territorial té lloc quan, en un país, cada comunitat lingüística delimitada geogràficament utilitza una llengua diferent.


Pel que fa al Països Catalans, hi trobem situacions de bilingüisme individual i social i, tenint en compte que sempre els que són bilingües són els individus i no les societats, podem reconèixer un procés de retracció de la llengua pròpia, en benefici d’una altra.


La diglòssia interna és una situació sociolingüística en què dos idiomes o parlars són usats amb valor social diferent: l’un és usat per a funcions formals, generalment en l’ús escrit, enfront de l’altre, que és usat per a funcions informals, bàsicament orals. L’externa, es la situació sociolingüística en la qual la llengua pròpia es veu desplaçada per una altra, considerada dominant.


La intervenció sociopolítica i els processos de normalització lingüística són fonamentals per evitar la desaparició de la llengua pròpia del país.

La Renaixença literària

A la segona meitat del segle XIX Catalunya s’havia industrialitzat, l’economia era propícia i, tant la burgesia catalana com l’Església, van fer possible el naixement d’un moviment literari renovador, la Renaixença, i l’aparició del catalanisme polític.
Considerem que La Renaixença va néixer amb la publicació de l’oda La Pàtria, de Bonaventura Carles Aribau, i va arribar al punt més alt amb el triomf als Jocs Florals de Verdaguer i Guimerà el 1877.
Després de la publicació dels poemes de Lo Gayté del Llobregat (1841), pseudònim de Rubió i Ors, els escriptors catalans prengueren consciència de la viabilitat del català. Una peça clau en la restauració de la llengua foren els Jocs Florals, restablerts a Barcelona el 1859.
L’aportació literària del segle XIX abastà tres gèneres, la poesia, la novel·la i el teatre, i va estar influïda pel Romanticisme. El poeta més insigne fou Verdaguer, seguit per Guimerà i Rubió i Ors, entre altres. La figura més rellevant en novel·la fou Narcís Oller, però la primera novel·la que es publicà en català, L’orfeneta de Menargues, era de Bofarull. El teatre, per la seva condició d’espectacle, va ser el gènere popular per excel·lència i cal destacar els noms d’Àngel Guimerà, Frederic Soler “Serafí Pitarra”, Víctor Balaguer i Emili Vilanova.

El Decret de Nova Planta i Felip V

La mort l’any 1700 de Carles II sense descendència, desencadenà un conflicte bèl·lic, la Guerra de Successió (1701-1714) que enfrontà Carles d’Àustria i Felip d’Anjou, de la dinastia Borbó. Catalunya es posicionà a favor de Carles i lluità fins al final contra Felip. Un cop guanyada la guerra, Felip V promulgà l’any 1716 els decrets de Nova Planta a València, les Balears (amb l’excepció de Menorca) i Catalunya.

Amb aquests decrets, s’inicià una etapa de profundes repercussions en la història política i lingüística dels Països Catalans: desaparegueren institucions com les Corts, la Generalitat i el Consell de Cent; s’abolí l’autonomia fiscal; i es prohibí l’ús del català en la vida pública i oficial; però, malgrat tot, el poble continuà parlant català. També foren clausurades les universitats catalanes i se’n creà una de nova a Cervera; el català fou prohibit a l’escola, als tribunals eclesiàstics i civils i al teatre.

Malgrat aquest panorama podem destacar alguna obra en català literari: Calaix de Sastre, d’Amat i de Cortada, una obra que descriu la vida catalana de l’època; Rondalla de Rondalles, de Galiana; obres de Ramis i Ramis, com Lucrècia, i Instruccions per a la ensenyança de minyons, de Baldiri Reixach.

LA DECADÈNCIA

La Decadència s’estén des del segle XVI fins a mitjan XIX. En pujar al tron Ferran d’Aragó (de la casa d’Antequera) gràcies al compromís de Casp ( 1412), el castellà passa a ser la llengua de la cort. El centre de poder ara és a Castella i les classes dirigents catalanes perden poder i se sotmeten a la política castellana. La cort es desplaça amb els monarques.
Malgrat no haver-hi canvis jurídics, el català perd pes com a llengua de cultura, que, sent la única llengua parlada pel poble, s’usa també en la literatura popular i en la documentació jurídica i administrativa fins al segle XVIII.
El 1659, pel Tractat dels Pirineus, els territoris de la Catalunya Nord passen a l’Estat francès, que estableix una sèrie de prohibicions contra el català.
El fet més decisiu per a l’ensorrament del català, però, fou la guerra de Successió, en la qual Catalunya, València i Mallorca triaren el bàndol que va acabar perdent la guerra.

PROCEDIMENTS DE GENERACIÓ DE VOCABULARI

La flexió i la derivació (i la pseudoderivació) permeten crear nous mots a partir dels que ja formen part del nostre lèxic.
La flexió s’esdevé quan a un lexema, a la part del darrere, hi afegim morfemes, que canvien algun tret significatiu del mot sense modificar-ne el significat essencial.
La derivació permet canviar el nucli significatiu i la categoria gramatical del mot original. Parteix també d’un lexema preexistent, al qual s’afegeix morfemes, que poden anar al darrere (sufixos), al davant (prefixos) o entre el lexema i el sufix (infixos). Els pseudoderivats són falsos derivats que procedeixen directament del llatí, en lloc de fer-ho a partir del mot català que se’n va derivar.
També s’enriqueix el lèxic a partir de la unió de dos o més mots: és el que es coneix com a composició. En aquest cas, es formen paraules noves a partir d’altres que ja existeixen i que perden el significat original per deixar pas a un de nou.

EL PROCÉS DE NORMATIVITZACIÓ: POMPEU FABRA

En la Renaixença es van fer diversos intents infructuosos per dotar la llengua catalana d’una ortografia normativitzada però no va ser fins que Catalunya va començar a gaudir d’un cert poder polític, amb la Mancomunitat, que es va trobar una solució efectiva a la problemàtica lingüística i es va superar el desgavell ortogràfic del segle XIX.
El 1907 es fundà l’ Institut d’Estudis Catalans i el 1911 es proposà l’establiment d’unes normes ortogràfiques i gramaticals per part de Pompeu Fabra. Les Normes van ser aprovades i donades a conèixer el 1913 i van anar guanyant terreny en tota la premsa, llibres, diaris i revistes de Catalunya, per estendre’s finalment al País Valencià, les Illes i la Catalunya Nord.
Pompeu Fabra estava fermament convençut que calia fer del català una llengua normal de cultura i la llengua oficial i nacional de Catalunya. La seva obra més important és el “Diccionari general de la llengua catalana”.