Els primers textos

Se sap que el català va néixer entre els segles VII i VIII a partir de l’evolució del llatí vulgar. Tot i això, no hi ha documentats textos escrits fins al cap d’uns quants segles. L’ús del català escrit va anar-se estenent a causa de la necessitat d’entendre els textos jurídics o feudals i del fet que el català oral fos la llengua en la qual es comunicava el poble i, més endavant, les institucions.

S’han trobat anotacions, mots i expressions en català en textos feudals del segle XI, com per exemple als Greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet, escrit entre el 1080 i el 1095. Cap al segle XII es troben els primers textos traduïts al català, com el Forum iudicum. El primers text considerat literari són les Homilies d’Organyà, que daten de finals del segle XII o principis del XIII. 

                                             Mercè Ruiz

ELS PRIMERS TEXTOS EN CATALÀ

Es fa difícil posar una data concreta per als primers textos escrits en català. Cal tenir present que les llengües primer es parlen i després s’escriuen i també que és molt possible que no s’hagin trobat documents, perquè no s’han conservat.

Sabem que totes les llengües romàniques van néixer durant els segles VII i VIII. El llatí era l’única llengua escrita, la que s’ensenyava als qui aprenien a escriure. Però sabem que es parlava en català si atenem a la sol·licitud del Concili de Tours (813), quan es demana que es prediqui  “in rusticam Romanam linguam”. I és a partir d’aquesta època que es comença a observar la presència de paraules i expressions en català a textos escrits en llatí. A vegades aquestes “insercions en català” les feien per referir-se a conceptes dels quals el redactor desconeixia el nom en llatí.

Els documents més antics trobats són els “Greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet”, escrits entre 1080 i 1095.

Del segle XII és el “Llibre Jutge”, que en realitat és una traducció del “Liber Iudiciorum”(llibre de lleis visigòtiques en llatí).

Finalment, cal destacar les “Homilies d’Organyà”, del començament del s. XIII, que són un recull d’homilies o sermons.

                                                                                                                                             Mercè Martín

Els primers textos

Les llengües romàniques neixen entre els segles VII i VIII com a conseqüència de l’ evolució del llatí vulgar en alguns territoris que formaven part de l’imperi Romà. El llatí continuava sent, però, l’única llengua escrita.

Un fet que va marcar l’ ús del català com a llengua escrita fou la recomanació de predicar en la llengua romànica del poble, en comptes de fer-ho en llatí, que és va fer al concili de Tours l’ any 813.

Les primeres paraules catalanes les trobem en un text feudal, els “Greuges de Guitard Isarn , senyor de Caboet”, escrit entre els anys 1080 i 1095.

De començament del s. XII és la traducció al català del “Liber Iudicorum”, codi de lleis visigòtiques, escrit originàriament en llatí.

També del s. XII o principis del XIII són les “Homilies d’Organyà”, primer text literari en català.

Cal tenir en compte que les  llengües primer es parlen i després s’escriuen i que els documents conservats poden ser posteriors en segles als originals.

ELS PRIMERS TEXTOS ESCRITS EN CATALÀ

Les primeres mostres escrites en català són del segle IX, enmig de textos en llatí, com el nom de set arbres fruiters: “ morers et oliver et noguer et pruner et amendolers et pruner et figuers”, trobats en un text llatí de l’any 1034.

També en un manuscrit científic del segle X hi figuraven escrits al marge els mots: “Magister meus no vol que me mires, novell”; es pot considerar com el primer text de què tenim notícia escrit en català.

Durant el segle XI  apareixen documents en català  de caràcter feudal, com per exemple els “Greuges de Guitard Isarn” entre el 1080 i el 1095, o el “Jurament de Pau i Treva del comte Pere Ramon de Pallars Jussà al bisbe d’Urgell”, redactat el 1098.

Al segle XII apareixen les primeres traduccions del llatí d’origen jurídic, com és el codi visigòtic “Liber iudiciorum” (Llibre dels Judicis o Llibre Jutge).

Del començament del segle XIII són les “Homilies d'Organyà”, que durant molt de temps s’han considerat que eren el primer text escrit en català i que són una còpia d'un text occità escrit al final del segle anterior.


                                     Carlos Martínez

PRIMERS TEXTOS ESCRITS EN CATALÀ

Arran de la caiguda de l’imperi romà d’Occident, el llatí vulgar va evolucionar fins a donar pas a les llengües romàniques. Se sap que en el segle IX, el poble ja no entenia el llatí i parlava llengües romàniques diferents.

Davant la necessitat de l’església de fer arribar la doctrina a tots els estaments i la constatació que els feligresos ja no entenien la llengua eclesiàstica, en el concili que es va celebrar l’any 813 a la ciutat francesa de Tours, entre altres decisions, es va acordar recomanar als clergues fer les homilies “in rusticam Romanam linguam”, és a dir, en la llengua romànica del poble.

Els primers textos que es conserven en què apareixen paraules i expressions en català, no són pas literaris, sinó de caràcter feudal, i provenen de l’àrea del Bisbat d’Urgell. Com a exemple, podem esmentar el “Greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet”, document escrit a finals del segle XI (Cabó és un poblet de la comarca de l’Alt Urgell, prop d’Organyà).

També cal citar el Llibre jutge, text jurídic  traduït del llatí “Liber iudiciorum”, i les Homilies d’Organyà, que són un recull de sermons o homilies que feia el capellà durant la missa i que es pot considerar el primer text literari en català. 

                                              Joan Gómez Vidal

ELS PRIMERS TEXTOS EN CATALÀ

El català va néixer entre final del segle VII i inici del VIII, per evolució del llatí vulgar però no es va començar a utilitzar a l’escriptura fins a uns segles més tard.

Tot i que la llengua utilitzada per a fer escrits era el llatí, entre els segles IX i XII, comencen a aparèixer en alguns textos jurídics o administratius (escriptures de compravenda, testaments,...) paraules i estructures en català que els escrivans empraven quan desconeixien el terme en llatí.

Progressivament s’amplia l’ús d’elements catalans en textos de caràcter feudal, sobretot juraments i greuges. A finals del segle XI apareixen els primers textos escrits bàsicament en català: els ‘Greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet’ (1080-1095) i el ‘Jurament de pau i treva del comte Pere Ramon de Pallars Jussà al bisbe d’Urgell’ (1098).

Al segle XII, els textos escrits en català passen a ser també textos jurídics (el ‘Liber iudiciorum’ o “Forum Iudicum”, traducció d’un codi legislatiu d’origen visigòtic) o religiosos (les ‘Homilies d’Organyà’, que s’han arribat a considerar el document més antic en català)

A partir de la segona meitat del segle XIII, es consolida l’ús escrit del català, l’obra de Ramon Llull representa l’empenta definitiva al català com a llengua de cultura i el naixement de la literatura catalana.

MAITE ARGUDO

Ramon Llull i el català

Ramon Llull va escriure en català dues obres narratives extenses, el Blaquerna (1283) i el Llibre de meravelles (1287-1288), i en occità un cert nombre d’obres rimades (a partir de 1274): és el primer gran autor literari polifacètic de la història de les lletres catalanes. Malgrat el que n’han dit alguns crítics dels segles XIX i XX, no és correcte emfasitzar aquesta circumstància dient que és ‘el Dante català’, en el sentit que Llull sempre va concebre la literatura com un instrument de divulgació del seu missatge artístic quan s’adreçava a un públic determinat. Si el públic llegia novel·les, posem per cas, ell n’oferia una de ‘nova’, com un esquer per tal d’atreure’l i dur-lo dolçament cap a la ciència que salva. El català també el va fer servir per a la seva primera obra monumental, el Llibre de contemplació en Déu, que pertany a un gènere mixt, entre la literatura i el tractat, en part equiparable a una enciclopèdia. En català va redactar un text de polèmica religiosa, el Llibre del gentil, reculls de proverbis, un tractat de medicina i un d’astronomia, llibres de filosofia i de lògica i l’Arbre de ciència, que es presenta com una via dinàmica d’accés a totes les branques del saber. La utilització del català per a la difusió de la ciènciaestà força documentada a la Corona d’Aragó als segles XIV i XV. Des d’aquest punt de vista Llull només s’hauria avançat algunes dècades a un esclat de grans dimensions, estimulat per la potencialitat receptora del públic urbà. Les obres de contingut moral i catequètic, com el Blaquerna i la Doctrina pueril, d’altra banda, també reclamen una sensibilitat receptora particular, la de les inquietuds espirituals dels laics. Llull mateix es comptava entre els ‘laics religiosos’ que, sense renunciar a la seva condició d’homes de món, havien experimentat alguna forma d’una conversió.

El mateix pragmatisme que va fer de Llull un pioner en l’ús del català com a vehicle total de comunicació cultural,  li va suggerir de potenciar les versions de les seves obres a altres llengües romàniques o de fer circular en llatí la major part dels seus escrits. El plurilingüisme és, en efecte, un dels trets més destacables de la personalitat intel·lectual de Llull, que va començar escrivint en àrab (no s’ha conservat, però, cap testimoni escrit en aquest idioma)  i va saber combinar les diverses llengües dels seus possibles lectors.

En qualsevol cas, Llull és un gran escriptor, en el sentit que va produir una prosa sintàcticament travada i enriquida per un extensíssim repertori lèxic alhora literari, científic i filosòfic, sense deixar de banda els neologismes propis del seu sistema de pensament. Es tracta d’un fenomen insòlit en una tradició lingüística que tot just començava a poder exhibir traduccions d’obres devotes, històriques i científiques i relats cronístics de major o menor ambició. Contràriament al referent dantesc, tanmateix, convé posar de relleu que l’immens esforç lul·lià no va representar l’inici d’una influència continuada ni el punt de partida real d’una història cultural. La singularitat del projecte artístic i els atzars de la transmissió van fer que la història de les lletres catalanes medievals es construís per uns altres camins.

                                        Del web "Qui és Ramon Lull": http://quisestlullus.narpan.net/72_cat.html

Substrat, superstrat i adstrat

El català ha anat evolucionant i rebent influències de les llengües dels habitants del territori d’actual parla catalana i d’altres pobles en contacte.

La base del català és el llatí vulgar, però encara s’hi poden trobar algunes marques de les llengües parlades abans de la romanització (substrat), de les parlades després de la romanització (superstrat) i de la influència d’altres llengües després de la formació del català (adstrat).

El superstrat el formen paraules d’ús quotidià i topònims de diferents llengües, com el basc (pissarra, Aran, Esterri), grec (Roses, Empúries), fenici (Eivissa, Maó) o cèltic i altres llengües indoeuropees (balma, banya, maduixa, Verdú).

Pel que fa al superstrat, les principals influències venen de l’àrab (quitrà, cotó, albergínia, arracades) i de les llengües germàniques (guerra, baró, guant, Albert, Guillem).

Les llengües que han influït en el català després de la seva formació (adstrat) són bàsicament llengües europees amb les quals el català està en contacte, ja sigui per motius fronterers, mercantils o de globalització, com el castellà, el francès, l’occità, l’italià o l’anglès.

SUBSTRAT,SUPERSTRAT i ADSTRAT

Es considera substrat el llegat deixat per les llengües parlades abans de la invasió romana (segle II aC) i que, d’alguna manera, han deixat empremta en la nova llengua (català) derivada originàriament del llatí.

Es defineix el concepte de superstrat, en termes genèrics, com la influència exercida per qualsevol llengua introduïda àmpliament en el territori d’una altra, sense arribar, però, a substituir-la.

En el cas del català, o més ben dit, del període de formació del català, cal esmentar la incidència, com a superstrat, de les llengües parlades pels pobles germànics (arribada al segle V), àrabs (a partir del s. VIII) i francs (últim poble d’origen germànic amb hegemonia durant segles VIII-IX).

L’adstrat, és la influència d’altres llengües en un moment en què la llengua es troba ja en una situació en què pot considerar-se una llengua formada (llengua romànica), desvinculada de la llengua mare, el llatí. Algunes de les influències rebudes pel català en aquest període provenen de la llengua provençal i del lèxic propi de les llengües indígenes d’Amèrica que s’introdueixen a través del castellà.

Substrat, superstrat i adstrat del català

El substrat preromà del català està format pel conjunt de llengües que parlaven els pobles indígenes anteriors a l’arribada dels romans a la zona que avui és Catalunya. Aquestes llengües van ser substituïdes gradualment pel llatí, però van deixar-hi unes empremtes que s’han transmès al català.

-    Substrat cèltic: balma, bedoll, llauna,  bruc, cabanya, carro, llegua, rusc, maduixa... i alguns topònims com Besalú, Verdú, Salardú, Queralbs, Queralt, Querós, Cadaqués.

-      Substrat grec:els topònims Roses i Empúries

-      Substrat fenici: topònims com Eivissa i Maó.

-  Substrat iberobasc: pissarra, bassa, carrasca, estalviar, isard, xarrupar, gavarra, esquerra, socarrar... i també molts topònims, sobretot al Pallars i a la Ribagorça, com: Enveig, Gerri, Arinsal, Osseja, Cardona, Tossa, Àneu, Isavarre.

El superstrat és aquella llengua que ha estat en contacte amb una altra durant la seva formació i hi ha deixat la seva influència sense substituir-la. En el cas del català hi hauria superstrat germànic  i àrab.

L’adstrat: és la influència que rep una llengua ja formada de les llengües veïnes. En el cas del català tenim adstrat occità, castellà, francès, anglès, alemany, portuguès…

Substrat, superstrat i adstrat

Fins al segle V aC la llengua indoeuropea anomenada llatí, es parlava majoritàriament a la regió del Laci, a la península Itàlica. A mesura que les tropes romanes anaven avançant, també el llatí va anar avançant pels territoris. Aquest llatí parlat pels veterans de l’exèrcit és d’una variant social més aviat baixa i, sens dubte, va rebre influències i elements lingüístics manllevats al grec (llengua dominant al sud de la península Itàlica) i a l’etrusc (llengua dominant al nord de la península Itàlica).

Al segle II dC, aquest llatí vulgar, evolucionat i enriquit pel substrat del grec i l’etrusc, ja es parlava al nord-est de la península Ibèrica i al sud de la Gàl·lia narbonesa. Aquí va contactar amb altres llengües de substrat; l’ibèric, el cèltic i el basc.

Al segle V dC va desaparèixer l’imperi Romà, i la península Ibèrica va ser envaïda pels visigots, que parlaven el germànic, la primera de les llengües del superstrat. Aquest aïllament va accentuar entre el segle V i el segle VIII la dialectalització del llatí que donarà origen a les llengües romàniques o neollatines.

Al s. VIII els sarraïns comencen la conquesta de la península Ibèrica, i aquest català incipient entra en contacte amb els parlars àrabs, l’altra llengua de superstrat.

Està documentat que, a principis del segle IX, es va parlar per primer cop d’unes llengües orals diferenciades del llatí.

Des de l’època medieval fins a l’actualitat, la llengua catalana ha seguit la seva pròpia evolució interna, i ha rebut la influència de les llengües veïnes, conegudes com a llengües d’adstrat, Es tracta de l’occità, el castellà, el francès, l’italià i l’anglès.

                                                    Glòria Piqueres Cajo