La romanització va ser un procés lent que va significar la desaparició d'una cultura, la ibèrica, i la seva substitució per una altra, la romana, en gairebé 150 anys.
A l'antiguitat, la península Ibèrica estava habitada per diferents pobles: els ibers (assentats a la costa mediterrània) i els celtes.
La civilització ibèrica, amb llengua i escriptura pròpies, va ser el resultat de l'evolució de les poblacions neolítiques en contacte amb cultures de pobles indoeuropeus: fenicis i grecs. En canvi, els celtes eren un poble indoeuropeu que va arribar a la península Ibèrica entre els segles V i III aC, i es van assentar a les terres de la Meseta i a la costa atlàntica, on van conviure amb els càntabres i els vascons.
D'aquesta manera, els ibers i els altres pobles del Mediterrani occidental van veure's abocats a abandonar els seus poblats i emigrar a les ciutats, on es van anar assimilant a la civilització dominant (la romana). Per tant, l'establiment de ciutats va ser el principal mitjà de romanització, ja que va permetre imposar, sobre la gran diversitat de pobles de la conca mediterrània, una unitat de mercat, una administració lligada a Roma, un dret, una cultura i -llevat d'Orient- una llengua comuna, el llatí vulgar.
Raquel Díaz Polanco
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada