La romanització del que avui és Catalunya té el seu origen en el segle II aC, amb l'ocupació per part de l'imperi Romà dels territoris peninsulars ibèrics. Inicialment, els romans ocupen tota la ribera mediterrània i, posteriorment, la resta de la península.
Les llengües que es parlaven aleshores al nord-est de la península eren el basc a la zona pirenaica; el grec i el fenici, que havien arrelat per l'arribada i expansió del comerç i la cultura d'aquests pobles; i la majoritària llengua ibera que parlaven les diferents tribus d'aquesta ètnia que ocupaven pràcticament tot l'actual territori català.
El llatí, la llengua del romans, que era una parla de prestigi, més evolucionada que l'iber i que el basc, va arrelar i el llatí vulgar es convertí en la llengua d'ús més generalitzat. Amb la progressiva disgregació del imperi Romà, el llatí va anar evolucionant de forma diferent segons el lloc i va donar pas al naixement de les llengües romàniques. A Catalunya, la parla romànica vulgar, alimentada pels substrats de les llengües autòctones va donar pas a una nova llengua: el català.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada