Les llengües romàniques neixen per la dialectalització del llatí i diem que el català és una llengua romànica perquè és d'origen llatí.
S’entén per romanització l’adopció pels pobles indígenes de la llengua i la cultura de l’Imperi Romà, sense afirmar si s’adopta de bon grat o per la força.
Els romans van arribar a terres catalanes el 218 aC a Empúries. En aquella època es va produir una romanització primerenca. Més tard, entre els segles I a V dC, la romanització va ser més intensa i es van implantar lleis, costums, cultura i llengua.
La intensitat d’aquesta romanització, però, no va ser uniforme a tot el territori. Al litoral es produí una romanització profunda, a l’interior va ser mitjana i a la Catalunya pirinenca van quedar zones sense romanitzar.
En l’origen del català influí el llatí vulgar (vulgaris=del poble, sense cap intenció despectiva), que va ser implantat per mercaders i legionaris a la zona Tarraconense. Tractant-se d’una llengua oral, en permanent contacte amb les llengües indígenes, va assimilar amb més rapidesa les innovacions lingüístiques.
Tot i la poca d’informació que ens ha arribat sobre els substrats del català anteriors a la romanització, els especialistes confirmen l’aportació cèltica i precèltica; també les restes lingüístiques del grec (topònims) i de l’ibèric. El púnic i el fenici gairebé no van deixar empremtes significatives (llevat del topònim Eivissa). En canvi, a tot el Pirineu i l’Aquitània hi ha un clar substrat basc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada