La formació del català: la romanització

La romanització és el procés d’implantació de l’ organització i la cultura de Roma arreu de l’ imperi Romà. La unitat política dóna lloc a la unitat cultural i lingüística, que  tingué lloc en tot l’imperi excepte allà on hi havia una cultura que els romans consideraven superior ( Grècia).

A la zona on actualment es parla català, després d'una etapa de bilingüisme entre el llatí i  les llengües indígenes, el llatí s'acaba imposant. La llatinització fou a partir del llatí vulgar, és a dir, el llatí parlat pel poble .

En aquest llatí  s' hi observen particularitats fruit del substrat de les llengües indígenes que s'hi parlaven. D'aquesta manera, des d'un primer moment hi ha diferències en el llatí parlat a una zona del parlat en una altra. La romanització de Catalunya no va ser uniforme, hi hagué zones profundament romanitzades, com l'Empordà, al costat d'altres de romanització menys intensa, com la zona d’Olot i el Pirineus.

Els conceptes de substrat, adstrat i superstrat

El llatí vulgar és la base del català, però la nostra llengua és el resultat de diverses influències lingüístiques que s’han anat  succeint al llarg dels segles i que encara avui segueixen mantenint la llengua en constant evolució. Aquestes influències reben els noms de substrat, adstrat i substrat.

El substrat són els elements lingüístics preromans que s’han conservat en català (dels pobles sorotaptes, celtes, fenicis, grecs, ibers). Exemples de substrat:

-sorotaptes, lèxics: barana, branca, clenxa. Topònims: Tivissa

-celtes, lèxics: banya, blat, camí, maduixa,rusc. Topònims: Besalú, Verdú, Queralbs, Cadaqués.

-fenicis, topònims: Eivissa, Maó

-grecs, topònims: Roses, Empúries

-iberobasc, lèxics: carbassa, esquerra, lleganya, pissarra. Topònims: Àneu, Artés, Cardona,Tossa...

El superstrat són els elements lingüístics posteriors als romans provinents d’altres llengües, com el germànic (invasió visigoda) o l’àrab (invasió musulmana). Exemples de superstrat:

-aportació germànica (germanismes): bandera, espia, guaita, guerra, fresc, boig, banc, jardí, rostir, orgull, roba, arpa, blau, blanc, gris, estaca, fang, esquena...

-aportació musulmana (arabismes): arracades, golfa, rajola, albercoc, albergínia, llimona, taronja, alcohol, sucre, flassada, safata, tassa, albarà, duana...

L’ adstrat és la influència entre llengües per motius de veïnatge. En el cas de Catalunya les influències són diverses: del castellà (castellanismes), del francès (gal·licismes), de l’anglès (anglicismes), de l’italià (italianismes) i de l’occità (occitanismes).

Després del procés de romanització, a partir del segle V dC, l’Imperi Romà es va descompondre. Llavors, el llatí que es parlava a la península Ibèrica va anar evolucionant i finalment podem considerar que la llengua que es parlava a Catalunya durant el segle VIII ja era català.

Cristina Guitart Pallarès

SUBSTRAT, SUPERSTRAT I ADSTRAT

El substrat el formen totes les varietats lingüístiques que hi havia al que avui són Països Catalans abans de l’arribada dels romans. Aquestes llengües foren substituïdes, però molts elements d’elles van ser incorporats al llatí vulgar. Les aportacions foren: dels sorotaptes (barana, branca); dels celtes (balma, llauna, maduixa); dels grecs (pedra, oliva, escorpí); de l’iberobasc (bassa,carbassa,estalviar,lleganya).

El superstrat arriba quan la romanització s’afebleix i hi ha llengües com la visigòtica, l’àrab i la franca que s’introdueixen als nostres territoris i, sense arribar a substituir la varietat pròpia, que es troba en període de formació, hi influeixen. Les aportacions foren: del llegat germànic (blanc, blau, gris, adobar) i dels àrabs ( quitrà, carxofa, albercoc, arròs, síndria, taronja, llimona).

L’adstrat és la conseqüència de l’exposició del català, un cop format, al contacte amb altres realitats lingüístiques que l’influencien i deixen en el nostre lèxic un seguit d’elements que perviuen. Les aportacions foren: occitanismes (balada, capellà, ambaixada, cordill); del francès (missatge,patge,llinatge,xampinyó); de l’italià (novel·la,pantà,partitura, sonet); del castellà (buscar, quedar, preguntar) i de l’anglès (vagó, futbol, repòrter).

CARLES RIBAS CARDÚS

La romanització

La romanització a les terres que actualment són de parla catalana es va iniciar l'any 218 aC, quan l'imperi Romà va desembarcar a Empúries, amb l'objectiu d'impedir l'avançament de l'exèrcit cartaginès vers la península Itàlica. L’arribada dels romans va provocar canvis profunds a la societat, ja que es van adoptar les institucions, la cultura, les lleis romanes, i la llengua: el llatí.

El llatí vulgar, la llengua parlada, constitueix la base fonamental de la llengua catalana. No obstant això, hi ha una realitat lingüística anterior al procés de romanització que també ha influït en la constitució del català: es el substrat preromà. Les llengües que es parlaven abans de l'arribada de l'imperi Romà van ser substituïdes gradualment pel llatí, però van deixar-hi unes empremtes que, posteriorment, s'han transmès al català. Del substrat indoeuropeu del català, cal esmentar les llengües d'origen precelta i celta. Del substrat no indoeuropeu, cal esmentar l'ibèric i el basc.

La formació del català i la romanització

Les llengües romàniques neixen per la dialectalització del llatí i diem que el català és una llengua romànica perquè és d'origen llatí.

S’entén per romanització l’adopció pels pobles indígenes de la llengua i la cultura de l’Imperi Romà, sense afirmar si s’adopta de bon grat o per la força.

Els romans van arribar a terres catalanes el 218 aC a Empúries. En aquella època es va produir una romanització primerenca. Més tard, entre els segles I a V dC, la romanització va ser més intensa i es van implantar lleis, costums, cultura i llengua.

La intensitat d’aquesta romanització, però, no va ser uniforme a tot el territori. Al litoral es produí una romanització profunda, a l’interior va ser mitjana i a la Catalunya pirinenca van quedar zones sense romanitzar.

En l’origen del català influí el llatí vulgar (vulgaris=del poble, sense cap intenció despectiva), que va ser implantat per mercaders i legionaris a la zona Tarraconense. Tractant-se d’una llengua oral, en permanent contacte amb les llengües indígenes, va assimilar amb més rapidesa les innovacions lingüístiques.

Tot i la poca d’informació que ens ha arribat  sobre els substrats del català anteriors a la romanització, els especialistes confirmen l’aportació cèltica i precèltica; també les restes lingüístiques del grec (topònims) i de l’ibèric. El púnic i el fenici gairebé no van deixar empremtes significatives (llevat del topònim Eivissa). En canvi, a tot el Pirineu i l’Aquitània hi ha un clar substrat basc.

LA FORMACIÓ DEL CATALÀ: LA ROMANITZACIÓ

La romanització del que avui és Catalunya té el seu origen en el segle II aC, amb l'ocupació per part de l'imperi Romà dels territoris peninsulars ibèrics. Inicialment, els romans ocupen tota la ribera mediterrània i, posteriorment, la resta de la península.

Les llengües que es parlaven aleshores al nord-est de la península eren el basc a la zona pirenaica; el grec i el fenici, que havien arrelat per l'arribada i expansió del comerç i la cultura d'aquests pobles; i la majoritària llengua ibera que parlaven les diferents tribus d'aquesta ètnia que ocupaven pràcticament tot l'actual territori català.

El llatí, la llengua del romans, que era una parla de prestigi, més evolucionada que l'iber i que el basc, va arrelar i el llatí vulgar es convertí en la llengua d'ús més generalitzat. Amb la progressiva disgregació del imperi Romà, el llatí va anar evolucionant de forma diferent segons el lloc i va donar pas al naixement de les llengües romàniques. A Catalunya, la parla romànica vulgar, alimentada pels substrats de les llengües autòctones va donar pas a una nova llengua: el català.  

La romanització a Catalunya

El terme “romanització” fa referència al procés pel qual es va implantar la cultura, la llengua, els costums i les lleis pròpies de l'imperi Romà, als territoris que els romans ocupaven.

Al que avui és Catalunya, el procés de romanització es va iniciar de forma lleu l’any 218 aC, amb l'arribada dels romans a Empúries i el posterior establiment a la zona de Tarraco. Entre el s. I i el s. V dC la romanització va ser més acusada.

La romanització va ser un procés lent i progressiu que no va afectar de forma uniforme tot Catalunya: hi va haver zones molt romanitzades, com el litoral, i zones poc o gens romanitzades, com els Pirineus.

Quant a la llengua, es va passar primer per un temps de bilingüisme, durant el qual van conviure el llatí i les llengües ibèriques fins que es va imposar l’ús del llatí vulgar, el parlat. Aquest llatí és la base de l’actual llengua catalana, que també conserva l'empremta de les llengües que es parlaven abans de l’imperi Romà: el grec, l’ibèric i el cèltic.


Maite Argudo

La romanització

El que avui coneixem com a Imperi Romà , va néixer al segle VIII  aC  a la península Itàlica i es va anar expandint per gairebé tot el territori europeu actual. Els primers territoris conquerits van ser els que vorejaven la mar Mediterrània, i el que avui és Catalunya no en va ser cap excepció.

Durant el segle III aC els comerciants romans van desembarcar a Empúries i van establir els primers contactes comercials. Al llarg dels dos segles següents es va dur a terme la conquesta i ocupació del territori.

Quan els romans ocupaven un territori, hi implantaven les seves lleis, costums , cultura i llengua, i d’aquest procés d’implantació en diem romanització. A Catalunya ens trobem, doncs, que el català prové del llatí, concretament del llatí parlat (també anomenat vulgar) que van portar els comerciants i sobretot els soldats. La població natural del país va haver d’aprendre per força la llengua del conqueridor, de manera que hi va haver un període de bilingüisme i la posterior i definitiva substitució lingüística.

El llatí vulgar és la base del català, però la nostra llengua és el resultat de diverses influències lingüístiques que es van anar esdevenint al llarg dels segles. Aquestes influències reben els noms d'adstrat, substrat i superstrat.

Cristina Guitart Pallarès

La romanització

La romanització va ser un procés lent que va significar la desaparició d'una cultura, la ibèrica, i la seva substitució per una altra, la romana, en gairebé 150 anys.

A l'antiguitat, la península Ibèrica estava habitada per diferents pobles: els ibers (assentats a la costa mediterrània) i els celtes.

La civilització ibèrica, amb llengua i escriptura pròpies, va ser el resultat de l'evolució de les poblacions neolítiques en contacte amb cultures de pobles indoeuropeus: fenicis i grecs. En canvi, els celtes eren un poble indoeuropeu que va arribar a la península Ibèrica entre els segles V i III aC, i es van assentar a les terres de la Meseta i a la costa atlàntica, on van conviure amb els càntabres i els vascons.

D'aquesta manera, els ibers i els altres pobles del Mediterrani occidental van veure's abocats a abandonar els seus poblats i emigrar a les ciutats, on es van anar assimilant a la civilització dominant (la romana). Per tant, l'establiment de ciutats va ser el principal mitjà de romanització, ja que va permetre imposar, sobre la gran diversitat de pobles de la conca mediterrània, una unitat de mercat, una administració lligada a Roma, un dret, una cultura i -llevat d'Orient- una llengua comuna, el llatí vulgar.

Raquel Díaz Polanco