Fins al segle V aC la llengua indoeuropea anomenada llatí, es parlava majoritàriament a la regió del Laci, a la península Itàlica. A mesura que les tropes romanes anaven avançant, també el llatí va anar avançant pels territoris. Aquest llatí parlat pels veterans de l’exèrcit és d’una variant social més aviat baixa i, sens dubte, va rebre influències i elements lingüístics manllevats al grec (llengua dominant al sud de la península Itàlica) i a l’etrusc (llengua dominant al nord de la península Itàlica).
Al segle II dC, aquest llatí vulgar, evolucionat i enriquit pel substrat del grec i l’etrusc, ja es parlava al nord-est de la península Ibèrica i al sud de la Gàl ·lia narbonesa. Aquí va contactar amb altres llengües de substrat; l’ibèric, el cèltic i el basc.
Al segle V dC va desaparèixer l’imperi Romà, i la península Ibèrica va ser envaïda pels visigots, que parlaven el germànic, la primera de les llengües del superstrat. Aquest aïllament va accentuar entre el segle V i el segle VIII la dialectalització del llatí que donarà origen a les llengües romàniques o neollatines.
Al s. VIII els sarraïns comencen la conquesta de la península Ibèrica, i aquest català incipient entra en contacte amb els parlars àrabs, l’altra llengua de superstrat.
Està documentat que, a principis del segle IX, es va parlar per primer cop d’unes llengües orals diferenciades del llatí.
Des de l’època medieval fins a l’actualitat, la llengua catalana ha seguit la seva pròpia evolució interna, i ha rebut la influència de les llengües veïnes, conegudes com a llengües d’adstrat, Es tracta de l’occità, el castellà, el francès, l’italià i l’anglès.
Glòria Piqueres Cajo
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada