Mossèn Alcover

Mossèn Alcover neix a Santa Cirga, Manacor, l'any 1862. Des de molt jove, va destacar per la seva brillant capacitat d'escriptura. Els primers anys de la seva vida els va passar en un ambient rural i molt religiós, en el qual més tard va descobrir, per boca dels pagesos, un vocabulari immens i unes formes idiomàtiques que el van fascinar.
Va ser un escriptor molt prolífic que va dedicar part de la seva vida a la llengua catalana i especialment a la recerca lexicogràfica.

Amb l'ajut del seu deixeble Francesc de Borja Moll, va aconseguir publicar el Diccionari català-valencià-balear. L'obra constitueix un dels més grans i útils repertoris lèxics de llengües romàniques. Es tracta d'un diccionari de llengua catalana de caràcter exhaustiu: inclou el lèxic de tots els dialectes catalans, tant de llengua antiga com moderna, i de tots els registres, cultes i col·loquials.

Cal destacar també, el recull Aplec de rondalles mallorquines (amb una gran riquesa lingüística) que l'autor firmava sota el pseudònim de Jordi des Racó.
Les rondalles són contes populars que formen part del patrimoni cultural de les Illes Balears.

Ramon Llull i la llengua (una altra aportació a la llengua lul·liana)

El model lingüístic elaborat per Ramon Llull va significar un salt qualitatiu extraordinari per a la prosa catalana sortida del llatí vulgar.

Llull va elaborar un model flexible, madur i perfectament estructurat, amb un gran sentit unitari. Aquest model està caracteritzat per l’ús d’un lèxic precís, ric i clar, les fonts del qual van ser els popularismes (mots hereditaris extrets de la llengua quotidiana) els cultisme llatins i els mots derivats. En les obres de narrativa i ascètiques predominaven els popularismes, mentre que en les obres de caire filosòfic o científic, predominaven els cultismes. Un gran nombre de popularismes usats per Llull són encara vius en el català actual.

Un dels aspectes que més ha cridat l’atenció en la llengua de Llull és l’extraordinari desenvolupament que presenta en el pla sintàctic. Hem de tenir en compte que la sintaxi de les llengües romàniques primitives, tot just sortides del llatí vulgar, era una sintaxi primària, molt limitada de recursos formals i amb un predomini gairebé absolut de la coordinació i de la juxtaposició de frases. La sintaxi de Llull, per contra, és una sintaxi força més evolucionada –propera en molts aspectes a la moderna–, molt ben estructurada i amb un ús abundant de diverses menes d’oracions subordinades: d’infinitiu, relatives, concessives, completives, etc

Finalment, cal destacar l’escassa presència d’occitanismes a la prosa, cosa que no coincideix amb la llengua poètica de Llull, força més influïda, aquesta darrera, per la llengua dels trobadors.

MOSSÈN ANTONI M. ALCOVER

Mossèn Antoni M. Alcover va ser prevere i un escriptor prolífic. Va escriure en castellà i més tard en català. Fill d’una família rural, molt jove va anar al seminari a Palma, on fou ordenat prevere.
Valorava la riquesa de la literatura popular i la llengua i, per això, va fer reculls entre els quals destaca “L’aplec de rondaies mallorquines”, que és una recopilació de llegendes que li havien explicat vilatans de diferents pobles de Mallorca.
Va ser l’organitzador i president del I Congrés de la Llengua Catalana que es va celebrar a Barcelona el 1906, acte molt important a nivell lingüístic que va contribuir a reforçar el renaixement literari i cultural dels Països Catalans.
També va proposar-se recollir en fitxes totes les paraules que es feien servir als Països Catalans (“de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó”). Aquestes fitxes lèxiques omplien una gran calaixera, que traslladà a Barcelona a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) per a elaborar un gran diccionari dels dialectes catalans.
A l’ IEC van enfrontar-se la postura de mossèn Alcover, defensor d’unes normes ortogràfiques que respectaven les diferències entre els dialectes, i la de Pompeu Fabra, decidit a normalitzar el català amb una ortografia unificada basada en el català central, la qual va prevaler. Alcover, llavors, se’n va tornar a Mallorca i es va endur tot el material que havia recopilat. La seva tasca, però, no es va perdre, va ser la base del Diccionari Català-Valencià-Balear, que va acabar Francesc de Borja Moll.

El català, la llengua de 10 milions d’europeus

El català és la 12a llengua més parlada a Europa amb uns 10 milions de parlants repartits en 4 estats: Espanya, Andorra, França i Itàlia. La majoria dels seus parlants viuen a Catalunya, a les Illes Balears i a bona part del País Valencià, territoris on té la consideració de llengua cooficial juntament amb el castellà. A més, és l’única llengua oficial del Principat d’Andorra. També es parla a les comarques de la Catalunya del Nord, al departament francès dels Pirineus Orientals; i a la ciutat de l’Alguer, a l’illa italiana de Sardenya.

Actualment, és ben present en tots els sectors de la societat: els centres escolars i les universitats, l’àmbit de la recerca, l’administració pública, el món laboral i empresarial i els mitjans de comunicació. Plenament adaptada a les necessitats de la societat moderna, és la 26a llengua del món amb més presència a Internet, des d’on es pot accedir, per exemple, a un ventall d’eines multimèdia d'aprenentatge de la llengua, com ara elparla.cat. És una llengua, a més, amb una rica tradició cultural i una gran capacitat creativa, i en aquest sentit és l’11a llengua de partida més traduïda del món, segons dades de la UNESCO.

Avui, en el marc de la projecció exterior, la llengua catalana és present en els plans d'estudi d'unes 160 universitats de cinc continents, 19 de les quals a França, incloent-hi el Centre d’Estudis Catalans de la Université Sorbonne - Paris IV. I anualment, es convoquen proves per a l’obtenció dels certificats de llengua catalana a més de 80 ciutats de 33 països d’arreu del món d’acord amb el Marc europeu comú de referència per a les llengües.

                   Font: http://www.llull.cat/monografics/EXPOLANGUEs/index.cfm

LA CANCELLERIA REIAL

Era una oficina dirigida per un canceller on es copiaven i tramitaven tots els documents reials, nobles o eclesiàstics. Va ser creada per la disposició de Jaume I que ordenava que redactessin tota la documentació oficial, amb la pretensió que totes les institucions catalanes, els municipis i els notaris fessin servir un mateix model de català a tot el domini lingüístic.
Estava integrada per escrivans, secretaris, etc. Els seus membres havien de dominar les llengües oficials: català, aragonès i llatí; a més de ser bons llatinistes i tenir preparació retòrica i estilística.
Va ser un puntal cultural perquè va aplegar un gran nombre de copistes que transcrivien llibres. Com a diplomàtics feien viatges a l’estranger on entraven en contacte amb d’altres tendències culturals, cosa que va contribuir a que la Cancelleria fos el punt d’entrada de l’humanisme a la Península Ibèrica. També eren conscients de la seva força política.
La llengua de la Cancelleria va llatinitzar progressivament la prosa en català. En època de Pere III, el català és més dúctil i harmoniós, però la flexibilitat total arribarà una generació més tard amb Bernat Metge.

Mercè Martín

La situació del català durant el franquisme

El règim franquista va imposar una política lingüística que tenia com a objectiu la desaparició de la llengua catalana. Entre bona part de la població catalana i també d’alguns vinguts de fora, la llengua va esdevenir un símbol de resistència.
Els atacs als drets fonamentals dels catalanoparlants, acompanyats de l’anihilació de la llengua als àmbits públics, van reduir el seu ús pràcticament als àmbits familiars, per bé que va continuar transmetent-se de pares a fills.
Els principals mitjans de comunicació i les institucions educatives usaven exclusivament el castellà, raó per la qual el 65 % dels catalans no sabien escriure en la seva llengua a finals del segle XX.
Durant la dècada dels seixanta, tant Òmnium Cultural com l’Escola de Mestres Rosa Sensat -aprofitat la bonança econòmica i l’obertura a l’exterior mitjançant el contacte amb el turisme europeu – establirien les bases del model d’ensenyament a Catalunya: al finalitzar l’educació obligatòria tothom hauria de conèixer ambdues llengües i no es permetria la separació dels alumnes per qüestions idiomàtiques.

BILINGÜISME I DIGLÒSSIA

S’entén com a bilingüisme la coexistència de dues llengües en un parlant, un grup social o un territori.
En un individu, el bilingüisme pot ser actiu o passiu, manifestar-se simètricament o asimètricament i també es pot diferenciar el bilingüisme instrumental de l’integratiu.


Quan afecta una societat, de manera natural, les dues llengües en contacte acostumen a tenir estatus diferent, de manera que se’n prioritza una sobre l’altra.


El bilingüisme territorial té lloc quan, en un país, cada comunitat lingüística delimitada geogràficament utilitza una llengua diferent.


Pel que fa al Països Catalans, hi trobem situacions de bilingüisme individual i social i, tenint en compte que sempre els que són bilingües són els individus i no les societats, podem reconèixer un procés de retracció de la llengua pròpia, en benefici d’una altra.


La diglòssia interna és una situació sociolingüística en què dos idiomes o parlars són usats amb valor social diferent: l’un és usat per a funcions formals, generalment en l’ús escrit, enfront de l’altre, que és usat per a funcions informals, bàsicament orals. L’externa, es la situació sociolingüística en la qual la llengua pròpia es veu desplaçada per una altra, considerada dominant.


La intervenció sociopolítica i els processos de normalització lingüística són fonamentals per evitar la desaparició de la llengua pròpia del país.

La Renaixença literària

A la segona meitat del segle XIX Catalunya s’havia industrialitzat, l’economia era propícia i, tant la burgesia catalana com l’Església, van fer possible el naixement d’un moviment literari renovador, la Renaixença, i l’aparició del catalanisme polític.
Considerem que La Renaixença va néixer amb la publicació de l’oda La Pàtria, de Bonaventura Carles Aribau, i va arribar al punt més alt amb el triomf als Jocs Florals de Verdaguer i Guimerà el 1877.
Després de la publicació dels poemes de Lo Gayté del Llobregat (1841), pseudònim de Rubió i Ors, els escriptors catalans prengueren consciència de la viabilitat del català. Una peça clau en la restauració de la llengua foren els Jocs Florals, restablerts a Barcelona el 1859.
L’aportació literària del segle XIX abastà tres gèneres, la poesia, la novel·la i el teatre, i va estar influïda pel Romanticisme. El poeta més insigne fou Verdaguer, seguit per Guimerà i Rubió i Ors, entre altres. La figura més rellevant en novel·la fou Narcís Oller, però la primera novel·la que es publicà en català, L’orfeneta de Menargues, era de Bofarull. El teatre, per la seva condició d’espectacle, va ser el gènere popular per excel·lència i cal destacar els noms d’Àngel Guimerà, Frederic Soler “Serafí Pitarra”, Víctor Balaguer i Emili Vilanova.

El Decret de Nova Planta i Felip V

La mort l’any 1700 de Carles II sense descendència, desencadenà un conflicte bèl·lic, la Guerra de Successió (1701-1714) que enfrontà Carles d’Àustria i Felip d’Anjou, de la dinastia Borbó. Catalunya es posicionà a favor de Carles i lluità fins al final contra Felip. Un cop guanyada la guerra, Felip V promulgà l’any 1716 els decrets de Nova Planta a València, les Balears (amb l’excepció de Menorca) i Catalunya.

Amb aquests decrets, s’inicià una etapa de profundes repercussions en la història política i lingüística dels Països Catalans: desaparegueren institucions com les Corts, la Generalitat i el Consell de Cent; s’abolí l’autonomia fiscal; i es prohibí l’ús del català en la vida pública i oficial; però, malgrat tot, el poble continuà parlant català. També foren clausurades les universitats catalanes i se’n creà una de nova a Cervera; el català fou prohibit a l’escola, als tribunals eclesiàstics i civils i al teatre.

Malgrat aquest panorama podem destacar alguna obra en català literari: Calaix de Sastre, d’Amat i de Cortada, una obra que descriu la vida catalana de l’època; Rondalla de Rondalles, de Galiana; obres de Ramis i Ramis, com Lucrècia, i Instruccions per a la ensenyança de minyons, de Baldiri Reixach.

LA DECADÈNCIA

La Decadència s’estén des del segle XVI fins a mitjan XIX. En pujar al tron Ferran d’Aragó (de la casa d’Antequera) gràcies al compromís de Casp ( 1412), el castellà passa a ser la llengua de la cort. El centre de poder ara és a Castella i les classes dirigents catalanes perden poder i se sotmeten a la política castellana. La cort es desplaça amb els monarques.
Malgrat no haver-hi canvis jurídics, el català perd pes com a llengua de cultura, que, sent la única llengua parlada pel poble, s’usa també en la literatura popular i en la documentació jurídica i administrativa fins al segle XVIII.
El 1659, pel Tractat dels Pirineus, els territoris de la Catalunya Nord passen a l’Estat francès, que estableix una sèrie de prohibicions contra el català.
El fet més decisiu per a l’ensorrament del català, però, fou la guerra de Successió, en la qual Catalunya, València i Mallorca triaren el bàndol que va acabar perdent la guerra.

PROCEDIMENTS DE GENERACIÓ DE VOCABULARI

La flexió i la derivació (i la pseudoderivació) permeten crear nous mots a partir dels que ja formen part del nostre lèxic.
La flexió s’esdevé quan a un lexema, a la part del darrere, hi afegim morfemes, que canvien algun tret significatiu del mot sense modificar-ne el significat essencial.
La derivació permet canviar el nucli significatiu i la categoria gramatical del mot original. Parteix també d’un lexema preexistent, al qual s’afegeix morfemes, que poden anar al darrere (sufixos), al davant (prefixos) o entre el lexema i el sufix (infixos). Els pseudoderivats són falsos derivats que procedeixen directament del llatí, en lloc de fer-ho a partir del mot català que se’n va derivar.
També s’enriqueix el lèxic a partir de la unió de dos o més mots: és el que es coneix com a composició. En aquest cas, es formen paraules noves a partir d’altres que ja existeixen i que perden el significat original per deixar pas a un de nou.

EL PROCÉS DE NORMATIVITZACIÓ: POMPEU FABRA

En la Renaixença es van fer diversos intents infructuosos per dotar la llengua catalana d’una ortografia normativitzada però no va ser fins que Catalunya va començar a gaudir d’un cert poder polític, amb la Mancomunitat, que es va trobar una solució efectiva a la problemàtica lingüística i es va superar el desgavell ortogràfic del segle XIX.
El 1907 es fundà l’ Institut d’Estudis Catalans i el 1911 es proposà l’establiment d’unes normes ortogràfiques i gramaticals per part de Pompeu Fabra. Les Normes van ser aprovades i donades a conèixer el 1913 i van anar guanyant terreny en tota la premsa, llibres, diaris i revistes de Catalunya, per estendre’s finalment al País Valencià, les Illes i la Catalunya Nord.
Pompeu Fabra estava fermament convençut que calia fer del català una llengua normal de cultura i la llengua oficial i nacional de Catalunya. La seva obra més important és el “Diccionari general de la llengua catalana”.

Els primers textos

Se sap que el català va néixer entre els segles VII i VIII a partir de l’evolució del llatí vulgar. Tot i això, no hi ha documentats textos escrits fins al cap d’uns quants segles. L’ús del català escrit va anar-se estenent a causa de la necessitat d’entendre els textos jurídics o feudals i del fet que el català oral fos la llengua en la qual es comunicava el poble i, més endavant, les institucions.

S’han trobat anotacions, mots i expressions en català en textos feudals del segle XI, com per exemple als Greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet, escrit entre el 1080 i el 1095. Cap al segle XII es troben els primers textos traduïts al català, com el Forum iudicum. El primers text considerat literari són les Homilies d’Organyà, que daten de finals del segle XII o principis del XIII. 

                                             Mercè Ruiz

ELS PRIMERS TEXTOS EN CATALÀ

Es fa difícil posar una data concreta per als primers textos escrits en català. Cal tenir present que les llengües primer es parlen i després s’escriuen i també que és molt possible que no s’hagin trobat documents, perquè no s’han conservat.

Sabem que totes les llengües romàniques van néixer durant els segles VII i VIII. El llatí era l’única llengua escrita, la que s’ensenyava als qui aprenien a escriure. Però sabem que es parlava en català si atenem a la sol·licitud del Concili de Tours (813), quan es demana que es prediqui  “in rusticam Romanam linguam”. I és a partir d’aquesta època que es comença a observar la presència de paraules i expressions en català a textos escrits en llatí. A vegades aquestes “insercions en català” les feien per referir-se a conceptes dels quals el redactor desconeixia el nom en llatí.

Els documents més antics trobats són els “Greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet”, escrits entre 1080 i 1095.

Del segle XII és el “Llibre Jutge”, que en realitat és una traducció del “Liber Iudiciorum”(llibre de lleis visigòtiques en llatí).

Finalment, cal destacar les “Homilies d’Organyà”, del començament del s. XIII, que són un recull d’homilies o sermons.

                                                                                                                                             Mercè Martín

Els primers textos

Les llengües romàniques neixen entre els segles VII i VIII com a conseqüència de l’ evolució del llatí vulgar en alguns territoris que formaven part de l’imperi Romà. El llatí continuava sent, però, l’única llengua escrita.

Un fet que va marcar l’ ús del català com a llengua escrita fou la recomanació de predicar en la llengua romànica del poble, en comptes de fer-ho en llatí, que és va fer al concili de Tours l’ any 813.

Les primeres paraules catalanes les trobem en un text feudal, els “Greuges de Guitard Isarn , senyor de Caboet”, escrit entre els anys 1080 i 1095.

De començament del s. XII és la traducció al català del “Liber Iudicorum”, codi de lleis visigòtiques, escrit originàriament en llatí.

També del s. XII o principis del XIII són les “Homilies d’Organyà”, primer text literari en català.

Cal tenir en compte que les  llengües primer es parlen i després s’escriuen i que els documents conservats poden ser posteriors en segles als originals.

ELS PRIMERS TEXTOS ESCRITS EN CATALÀ

Les primeres mostres escrites en català són del segle IX, enmig de textos en llatí, com el nom de set arbres fruiters: “ morers et oliver et noguer et pruner et amendolers et pruner et figuers”, trobats en un text llatí de l’any 1034.

També en un manuscrit científic del segle X hi figuraven escrits al marge els mots: “Magister meus no vol que me mires, novell”; es pot considerar com el primer text de què tenim notícia escrit en català.

Durant el segle XI  apareixen documents en català  de caràcter feudal, com per exemple els “Greuges de Guitard Isarn” entre el 1080 i el 1095, o el “Jurament de Pau i Treva del comte Pere Ramon de Pallars Jussà al bisbe d’Urgell”, redactat el 1098.

Al segle XII apareixen les primeres traduccions del llatí d’origen jurídic, com és el codi visigòtic “Liber iudiciorum” (Llibre dels Judicis o Llibre Jutge).

Del començament del segle XIII són les “Homilies d'Organyà”, que durant molt de temps s’han considerat que eren el primer text escrit en català i que són una còpia d'un text occità escrit al final del segle anterior.


                                     Carlos Martínez

PRIMERS TEXTOS ESCRITS EN CATALÀ

Arran de la caiguda de l’imperi romà d’Occident, el llatí vulgar va evolucionar fins a donar pas a les llengües romàniques. Se sap que en el segle IX, el poble ja no entenia el llatí i parlava llengües romàniques diferents.

Davant la necessitat de l’església de fer arribar la doctrina a tots els estaments i la constatació que els feligresos ja no entenien la llengua eclesiàstica, en el concili que es va celebrar l’any 813 a la ciutat francesa de Tours, entre altres decisions, es va acordar recomanar als clergues fer les homilies “in rusticam Romanam linguam”, és a dir, en la llengua romànica del poble.

Els primers textos que es conserven en què apareixen paraules i expressions en català, no són pas literaris, sinó de caràcter feudal, i provenen de l’àrea del Bisbat d’Urgell. Com a exemple, podem esmentar el “Greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet”, document escrit a finals del segle XI (Cabó és un poblet de la comarca de l’Alt Urgell, prop d’Organyà).

També cal citar el Llibre jutge, text jurídic  traduït del llatí “Liber iudiciorum”, i les Homilies d’Organyà, que són un recull de sermons o homilies que feia el capellà durant la missa i que es pot considerar el primer text literari en català. 

                                              Joan Gómez Vidal

ELS PRIMERS TEXTOS EN CATALÀ

El català va néixer entre final del segle VII i inici del VIII, per evolució del llatí vulgar però no es va començar a utilitzar a l’escriptura fins a uns segles més tard.

Tot i que la llengua utilitzada per a fer escrits era el llatí, entre els segles IX i XII, comencen a aparèixer en alguns textos jurídics o administratius (escriptures de compravenda, testaments,...) paraules i estructures en català que els escrivans empraven quan desconeixien el terme en llatí.

Progressivament s’amplia l’ús d’elements catalans en textos de caràcter feudal, sobretot juraments i greuges. A finals del segle XI apareixen els primers textos escrits bàsicament en català: els ‘Greuges de Guitard Isarn, senyor de Caboet’ (1080-1095) i el ‘Jurament de pau i treva del comte Pere Ramon de Pallars Jussà al bisbe d’Urgell’ (1098).

Al segle XII, els textos escrits en català passen a ser també textos jurídics (el ‘Liber iudiciorum’ o “Forum Iudicum”, traducció d’un codi legislatiu d’origen visigòtic) o religiosos (les ‘Homilies d’Organyà’, que s’han arribat a considerar el document més antic en català)

A partir de la segona meitat del segle XIII, es consolida l’ús escrit del català, l’obra de Ramon Llull representa l’empenta definitiva al català com a llengua de cultura i el naixement de la literatura catalana.

MAITE ARGUDO

Ramon Llull i el català

Ramon Llull va escriure en català dues obres narratives extenses, el Blaquerna (1283) i el Llibre de meravelles (1287-1288), i en occità un cert nombre d’obres rimades (a partir de 1274): és el primer gran autor literari polifacètic de la història de les lletres catalanes. Malgrat el que n’han dit alguns crítics dels segles XIX i XX, no és correcte emfasitzar aquesta circumstància dient que és ‘el Dante català’, en el sentit que Llull sempre va concebre la literatura com un instrument de divulgació del seu missatge artístic quan s’adreçava a un públic determinat. Si el públic llegia novel·les, posem per cas, ell n’oferia una de ‘nova’, com un esquer per tal d’atreure’l i dur-lo dolçament cap a la ciència que salva. El català també el va fer servir per a la seva primera obra monumental, el Llibre de contemplació en Déu, que pertany a un gènere mixt, entre la literatura i el tractat, en part equiparable a una enciclopèdia. En català va redactar un text de polèmica religiosa, el Llibre del gentil, reculls de proverbis, un tractat de medicina i un d’astronomia, llibres de filosofia i de lògica i l’Arbre de ciència, que es presenta com una via dinàmica d’accés a totes les branques del saber. La utilització del català per a la difusió de la ciènciaestà força documentada a la Corona d’Aragó als segles XIV i XV. Des d’aquest punt de vista Llull només s’hauria avançat algunes dècades a un esclat de grans dimensions, estimulat per la potencialitat receptora del públic urbà. Les obres de contingut moral i catequètic, com el Blaquerna i la Doctrina pueril, d’altra banda, també reclamen una sensibilitat receptora particular, la de les inquietuds espirituals dels laics. Llull mateix es comptava entre els ‘laics religiosos’ que, sense renunciar a la seva condició d’homes de món, havien experimentat alguna forma d’una conversió.

El mateix pragmatisme que va fer de Llull un pioner en l’ús del català com a vehicle total de comunicació cultural,  li va suggerir de potenciar les versions de les seves obres a altres llengües romàniques o de fer circular en llatí la major part dels seus escrits. El plurilingüisme és, en efecte, un dels trets més destacables de la personalitat intel·lectual de Llull, que va començar escrivint en àrab (no s’ha conservat, però, cap testimoni escrit en aquest idioma)  i va saber combinar les diverses llengües dels seus possibles lectors.

En qualsevol cas, Llull és un gran escriptor, en el sentit que va produir una prosa sintàcticament travada i enriquida per un extensíssim repertori lèxic alhora literari, científic i filosòfic, sense deixar de banda els neologismes propis del seu sistema de pensament. Es tracta d’un fenomen insòlit en una tradició lingüística que tot just començava a poder exhibir traduccions d’obres devotes, històriques i científiques i relats cronístics de major o menor ambició. Contràriament al referent dantesc, tanmateix, convé posar de relleu que l’immens esforç lul·lià no va representar l’inici d’una influència continuada ni el punt de partida real d’una història cultural. La singularitat del projecte artístic i els atzars de la transmissió van fer que la història de les lletres catalanes medievals es construís per uns altres camins.

                                        Del web "Qui és Ramon Lull": http://quisestlullus.narpan.net/72_cat.html

Substrat, superstrat i adstrat

El català ha anat evolucionant i rebent influències de les llengües dels habitants del territori d’actual parla catalana i d’altres pobles en contacte.

La base del català és el llatí vulgar, però encara s’hi poden trobar algunes marques de les llengües parlades abans de la romanització (substrat), de les parlades després de la romanització (superstrat) i de la influència d’altres llengües després de la formació del català (adstrat).

El superstrat el formen paraules d’ús quotidià i topònims de diferents llengües, com el basc (pissarra, Aran, Esterri), grec (Roses, Empúries), fenici (Eivissa, Maó) o cèltic i altres llengües indoeuropees (balma, banya, maduixa, Verdú).

Pel que fa al superstrat, les principals influències venen de l’àrab (quitrà, cotó, albergínia, arracades) i de les llengües germàniques (guerra, baró, guant, Albert, Guillem).

Les llengües que han influït en el català després de la seva formació (adstrat) són bàsicament llengües europees amb les quals el català està en contacte, ja sigui per motius fronterers, mercantils o de globalització, com el castellà, el francès, l’occità, l’italià o l’anglès.